Archivo de la categoría: Pintura

Més Sorolla (en tres pinzellades)

Presentem un breu recull de l’obra del pintor valencià. Una tria petita i gairebé insignificant dins la seua producció però que ens ha de servir a tots per impregnar amb pintura el nom del nostre artista. Recordeu que la seua biografia la podeu consultar, dins la nostra web, mitjançant aquest vincle: BIOGRAFIA DE SOROLLA

 Cosint la vela

COSSINT LA VELA

***********************************

Pescadors valencians

PESCADORS VALENCIANS

********************************************

La meua dona i les meues filles

LA MEUA DONA I LES MEUES FILLES

PINTA’M, SOROLLA (biografia de Joaquin Sorolla i Bastida)

Aquest pintor valencià va donar color i espurna de memòria a l’obra de Blasco Ibáñez. L’amistat que els uní als dos i la forma –metafísica– de com s’estimaven València ens fa imprescindible juntar-los al nostre viatge. De l’Ibáñez ja parlarem. Hui toca parlar de Sorolla.  

Xiquets a la platja 

Joaquim Sorolla i Bastida nasqué a València en l’any 1863. Quedà orfe i, prompte, el seu tiet, d’ofici serraller, el va recollir i intentà donar-li un futur. Així, es matriculà a l’Escola Normal de València (deixarem la broma per a una altra ocasió) i, més tard, anà a l’Escola de Menestrals (1877) i a la de Belles Arts de Sant Carles (1879). Es conta que la seua vida va ser tota una mostra d’esforç i de voluntat d’arribar a totes les metes. D’aquesta forma, compaginava els seus estudis artístics amb el treball a la serralleria del seu tutor. Com tot bon artista, aprengué copiant i, amb la finalitat de copiar Velázquez i Ribera al “Museo del Prado” viatjà a Madrid el 1882.  

Auto-retrat 

El gran viatge a Roma arribaria dos anys més tard quan, a canvi d’El crit del Palleter, la diputació valenciana li donà una pensió. Visqué uns anys a la ciutat eterna i, encara més, uns anys a tocar d’Assís. Cassat el 1887, tornaria, per quedar-se, a Madrid el 1889. En la capital de l’imperio es decidí a fer carrera i buscar-se clients. La dècada dels 90 fou excepcionalment exitosa ja que quinze premis a Europa i Estats Units li reportaren el prestigi necessari i li proporcionaren l’empenta per anar a cercar un estil propi… i la fama. A nivell pictòric podem assenyalar que li agradava la corrent del segle XVII, mentre que els recarregats rococós i els nous aires contemporanis no eren, precissament, de la seua devoció. Centrant-nos en la seua pintura, podem comprovar com s’apropa amb la tècnica a les aquarel·les angleses i als “Indépendants” impressionistes. Tot i això, els seus interessos no tenen res a veure. 

 I encara diuen que el peix és car

Pel que fa a la seua relació amb la nostra terra de viatge, Sorolla estiuejava a la Malva-rosa. De les seues paraules es desprén una vertadera concepció de la València noucentista. D’una banda afirmava que: “hauria fet ma casa a València i no a Madrid si València fora camí per a arribar a algun lloc”. Però, per altra banda, també confirmava que: “quan parle en castellà, no faig altra cosa sinó traduir de la meua llengua”. Com sempre, dolça bipolaritat valenciana… En 1908, amic i conegut del nord-americà Archer M. Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, va ser convidat a exposar a l’altra banda de l’oceà de migdia i, amb una exposició de 365 obre, aconseguí un total de 160.000 visitants. Indubtablement, aquesta fet canvià la seua vida i ja el deixà enfonsat en l’èxit per sempre més. No trobe millor final per a aquesta biografia que citar al Josep-Frances Ivars en el seu article sobre Sorolla a la GEC. Així ens defineix al pintor valencià:            «Visqué per a pintar, lluitant per triomfar i organitzant comercialment la seua activitat un cop reconegut: cap pintor no fou més aliè que ell a qualsevol bohèmia o irregularitat, tant a nivell quotidià com social. Fou pintor de la burgesia i mai no pretengué d’impugnar-la. Només els seues quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seva terra i un acostament més personal que ideològic a Blasco Ibáñez i les seues idees».I aquí al final, com sempre, Sorolla i Blasco Ibáñez s’acaben abraçant.