Archivo de la categoría: Literatura?

Quan plou…

Anant de viatge, de camí. Plou. I un cavall resignat deixa que les gotes li colpegen l’esquena i li vagen llom avall. Resignat, deixa caure el cap avall. Sap que no pot fer res: la porta està tancada.

Allí, en efecte, es trobava el cavall. En aquella vall verda, ara húmida per la pluja. Rodejat per una tanca breu, prop d’una petita construcción que no li deixa accés a res. Per l’horitzó es mig veuen dues poblacions que s’entremesclen. Allí, en aquella vall. Prop d’on aquesta terra perd el seu nom i n’agafa altre. I mentre el tren passa, i abans, i després, encara, plou. I sembla que no vol deixar de ploure. Paciència, ànims, optimisme, il·lusió, record… tot s’anega davall l’allau de gotes. I ja fa estona que el tren ha passat, fregant la tanca. I les ciutats segueixen banyant-se. I la vall. I la terra.

I com nosaltres, el cavall, silenciat, segueix cap-cot. I deixa que les gotes li colpegen l’esquena i li vagen avall. I no pot fer res, el cavall. Resignat…

Mangrana, el meu cor.

Mangrana, la nostra Granada.  S’obria com un tresor a cops de ganivet. Instrument fent-la a meridians o botxins que, partint-la a mitges per l’equador, la preparen per la colpidora percussió de la mà (de la mà i morter). Uns grans -permitiu-me per una ocasió el tòpic- com a perles encarnades i unes estalactites grogues que fan negre a qui les toquen. S’omplin els camps de camí entre pobles de mangraners. Tots a punts per collir i tots a punts per explotar de passió. Com a cors i ventricles es desvelen. Com a dolçor d’amor s’impregnen al teu sí. Com a riuda de tòpics fastigosos taquen i embruten tot el que s’atreveix a apropar-se.

 A l’arbre, mangrana en context

Els que supostament més saben de la idiosincràsia de la mangrana han decidit batejar al seu arbre com Punica granatum. Encara més, diuen que pertany a la família de les Lythraceae. Aquesta “punica” ens afirma, efectivament, que els “púnics”, els fenicis, van tenir molt a veure en la seua arriba a la nostra terra de viatge.

Partint mangranes

El mangraner és un arbust caducifoli d’entre uns 5 i 8 metres d’alçada. Les fulles, oposades, d’entre 3 i 7 cm. I les seues flors de 5 pètals amb un roig que faria enmudir qualsevol vestit de nit. Efectivament, comparteix terreny d’expansió amb la taronja i les olives. Aquí, per la Ribera o pel Vinalopó en trobareu fàcilment.

La mangrana apareix, regalada del cel, cada 14 d’agost al Misteri d’Elx. I, en aquestes dates, s’estén pels braços d’Elx buscant els seus límits: Crevillent, Santa Pola, Alacant…

La nostra mangrana

 

Manisses blaves…

Asseguda al bany, recorria amb la mirada el dibuix de les manisses. Era un record inevitable de la seua infatesa. Tornar-se a trobar amb elles tants anys després, la plenava d’emoció i melangia. Havia passat temps i temps des que les havia vistes per última vegada. Potser, una d’aquelles nits d’estiu tan fresques i tan allunyades del centre de la metròpoli.

Una mostra de manisses 

Ara, se les mirava amb melangia. Amb un sentiment ofegat que cridava per tornar a trobar-se amb el seu passat. Havia passat temps i temps des que les havia vistes per última vegada. I tancaven al seu sí tota la fragància i la bona olor d’un temps memorable. Llibertat de nena, tranquilitat i pau de la infantesa. Per davant d’ella passaven corredisses i nits de pel·lícules i de jocs. Peixet rostit, soparets a la llum de la lluna, banys de mitjanit nua… Somnis, somnis, somnis que s’esvaïen mirant-se a l’espill. Perquè enganyar-se: havia deixat de ser una xiqueta. I la seua infantesa es perdia enrere, enrere, enrere… (En les manisses blaves).

La manissa és una peça de ceràmica. Sol presentar una forma quadrada i, generalment, té una espessor no massa acusada. La cara principal de la manissa –la que forma el dibuix que es veu– s’aconsegueix tot mitjançant una cocció d’esmalt que la fa impermeable i brillant. Aquí s’aconsegueix una varietat de tons, de relleus, de colors… que fa possible que la manissa siga des d’un element sobri de pavimentació fins a una gran base per fer grans obres d’art. Efectivament, la podem trobar al sòl, a la paret, de decoració a les taules, als sostres i en un gran seguit d’etcèteres.

 A Oriola, on pràcticament es limita el nostre viatge a llevant i on sembla que obliden, cada dia, la seua llengua, fan un curiós i simpàtic gest familiar a la manissa. Allí, on sembla que ja no quede ni un element de la nostra llengua, emergeix, simpàtic, el mot manís. Una manera de fer passar una paraula de la nostra llengua per una de castellana. Tot i els peròs, a Oriola, dins l’ànima de la paraula manís, encara queda un caliu del seu origen. D’aquella Oriola que preguntava abans de baixar l’Oriol…

Bresquilles a la Ribera

Eres aspra i dolça com una bresquilla.

Eres fosca i clara com una bresquilla.

Eres roja i groga com una bresquilla.

Eres blanca i verda com una bresquilla.

Eres meua i teua com una bresquilla.

I creixes i estàs allí. Esperant, a l’arbre, que algú vinga a collir-te.

Eres llarga i curta com una bresquilla.

Eres fugaç i perenne com una bresquilla.

Eres càlida i freda com una bresquilla.

Eres lògica i coherent com una bresquilla.

Eres cel i terra com una bresquilla.

I tot i això, mai deixaràs de ser aspra i dolça com una bresquilla.

A mesura que l’escriptor alça el llapis del paper va adonant-se d’una cosa. Ha escrit molt i ha fet “poesia bonica”. Però clar… De sobte es pregunta. I què és una bresquilla?

  Les bresquilles 

Diuen els “entesos” que és el fruit del bresquiller i que, en llenguatge científic, el seu nom és Prunus persica. D’igual forma que cireres i albercocs, té un pinyol al seu interior tot i que molt més rugós que el de la resta. Podem diferenciar diverses varietats segons el pinyol es puga separar fàcilment o es trobe ben enganxat. Aquelles que tenen la carn blanca solen ser molt dolces –i preferides als països asiàtics–, aquelles de carn groga mesclen la dolçor amb uns matisos àcids –i són les que podem trobar per Europa i Amèrica del Nord. A la nostra terra, per exemple, a les contrades de la Ribera.  

Diuen els qui les mengen que és el fruit que es cull pels volts de maig. Com molts altres, dóna la benvinguda a l’estiu i fa dolces les primeres vesprades de calor. Per als xinesos la bresquilla va unida, inevitablement, a la longevitat i l’eterna vida. Per a nosaltres pot ser, senzillament, un fruit de temporada. O no: potser, molt més que tot això. Pot ser una bresquilla.