Archivo de la categoría: History

L’èpica de Jaume I a València

El penó de la conquesta

<<A hores de vespres, vaig enviar a dir a Rais Abulgamalet per tal que saberen els cristians que meua era València i que no els feren cap mal als moros i que posaren la meua senyera a la torre que ara és del temple. Jo era entre el riu, el campament i la torre. Quan vaig girar vers orient vaig descavalcar del meu cavall i vaig plorar dels meus ulls i vaig besar la terra per la gran mercè que Déu Nostre Senyor m’havia fet.>>                                                                                               

Antoni Mas i Miralles. Text per a l’espectacle audiovisual i pirotènic “Salve, rei!” (Unió Musical de Santa Pola, José Jaime Sempere Linares; 2000)

Així de poètica sona, en paraules de l’escriptor santapoler, l’entrada de Jaume I a València aquell 9 d’0ctubre de 1238. València, el cap i casal, era conquerida pel rei català. Un rei que portaria la cultura, la població, les lleis, la idiosincràcia i la llengua que, encara hui, es conserva. Aquesta conquesta suposà un punt d’inflexió. Motius pragmàticament econòmics feren a Jaume I crear un nou regne per evitar que les terres adquirides passaren a mans dels nobles aragonesos. D’aquesta forma i amb aquesta casual autonomia, el nostre llevant s’omplia de gent del nord. Una nova aportació vital que hauria de mantenir-se molts segles després.

 Ara, 769 anys després, Jaume I ploraria novament. I ploraria per veure com la seua ciutat “valentiana” abandona i deixa morir la llengua i la cultura -és a dir, la identitat i la forma de veure i relacionar-se amb el món- que ell portà.  Ben prompte, el 9 d’octubre, no tindrem res a celebrar. Per haver perdut la llengua… Per haver perdut el nord…

Anuncios

Més Sorolla (en tres pinzellades)

Presentem un breu recull de l’obra del pintor valencià. Una tria petita i gairebé insignificant dins la seua producció però que ens ha de servir a tots per impregnar amb pintura el nom del nostre artista. Recordeu que la seua biografia la podeu consultar, dins la nostra web, mitjançant aquest vincle: BIOGRAFIA DE SOROLLA

 Cosint la vela

COSSINT LA VELA

***********************************

Pescadors valencians

PESCADORS VALENCIANS

********************************************

La meua dona i les meues filles

LA MEUA DONA I LES MEUES FILLES

PINTA’M, SOROLLA (biografia de Joaquin Sorolla i Bastida)

Aquest pintor valencià va donar color i espurna de memòria a l’obra de Blasco Ibáñez. L’amistat que els uní als dos i la forma –metafísica– de com s’estimaven València ens fa imprescindible juntar-los al nostre viatge. De l’Ibáñez ja parlarem. Hui toca parlar de Sorolla.  

Xiquets a la platja 

Joaquim Sorolla i Bastida nasqué a València en l’any 1863. Quedà orfe i, prompte, el seu tiet, d’ofici serraller, el va recollir i intentà donar-li un futur. Així, es matriculà a l’Escola Normal de València (deixarem la broma per a una altra ocasió) i, més tard, anà a l’Escola de Menestrals (1877) i a la de Belles Arts de Sant Carles (1879). Es conta que la seua vida va ser tota una mostra d’esforç i de voluntat d’arribar a totes les metes. D’aquesta forma, compaginava els seus estudis artístics amb el treball a la serralleria del seu tutor. Com tot bon artista, aprengué copiant i, amb la finalitat de copiar Velázquez i Ribera al “Museo del Prado” viatjà a Madrid el 1882.  

Auto-retrat 

El gran viatge a Roma arribaria dos anys més tard quan, a canvi d’El crit del Palleter, la diputació valenciana li donà una pensió. Visqué uns anys a la ciutat eterna i, encara més, uns anys a tocar d’Assís. Cassat el 1887, tornaria, per quedar-se, a Madrid el 1889. En la capital de l’imperio es decidí a fer carrera i buscar-se clients. La dècada dels 90 fou excepcionalment exitosa ja que quinze premis a Europa i Estats Units li reportaren el prestigi necessari i li proporcionaren l’empenta per anar a cercar un estil propi… i la fama. A nivell pictòric podem assenyalar que li agradava la corrent del segle XVII, mentre que els recarregats rococós i els nous aires contemporanis no eren, precissament, de la seua devoció. Centrant-nos en la seua pintura, podem comprovar com s’apropa amb la tècnica a les aquarel·les angleses i als “Indépendants” impressionistes. Tot i això, els seus interessos no tenen res a veure. 

 I encara diuen que el peix és car

Pel que fa a la seua relació amb la nostra terra de viatge, Sorolla estiuejava a la Malva-rosa. De les seues paraules es desprén una vertadera concepció de la València noucentista. D’una banda afirmava que: “hauria fet ma casa a València i no a Madrid si València fora camí per a arribar a algun lloc”. Però, per altra banda, també confirmava que: “quan parle en castellà, no faig altra cosa sinó traduir de la meua llengua”. Com sempre, dolça bipolaritat valenciana… En 1908, amic i conegut del nord-americà Archer M. Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, va ser convidat a exposar a l’altra banda de l’oceà de migdia i, amb una exposició de 365 obre, aconseguí un total de 160.000 visitants. Indubtablement, aquesta fet canvià la seua vida i ja el deixà enfonsat en l’èxit per sempre més. No trobe millor final per a aquesta biografia que citar al Josep-Frances Ivars en el seu article sobre Sorolla a la GEC. Així ens defineix al pintor valencià:            «Visqué per a pintar, lluitant per triomfar i organitzant comercialment la seua activitat un cop reconegut: cap pintor no fou més aliè que ell a qualsevol bohèmia o irregularitat, tant a nivell quotidià com social. Fou pintor de la burgesia i mai no pretengué d’impugnar-la. Només els seues quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seva terra i un acostament més personal que ideològic a Blasco Ibáñez i les seues idees».I aquí al final, com sempre, Sorolla i Blasco Ibáñez s’acaben abraçant.

El miracle

Aquesta història -aquest succes- podria tenir color a rondalla, sabor de llegenda o flaire de paràbola si no fos perquè, entre altres coses, va passar de veritat. I no dic açò com a lògica i atractiva introduccio d’una “leyenda religiosa” si no perquè, al darrere, hi ha fonts documentals que ho avalen i tot un poble que ho presencià fa ja, 64 anys.

La Maredeu de Lorito de Santa Pola

Era 8 de setembre, festa major de Santa Pola. El dia de la Maredeu de Loreto. Una xiqueta, de nom Fineta, “se veia postrada a una silla de ruedas” ja que un mal a les cames li impedia caminar. Els metges, despres de nombrosos exàmens, havien determinat que la xiqueta -amb tota seguretat- mai mes podria tornar a caminar. Tractant-se d’un dia de festa, la nena va ser portada a casa d’uns tiets, al centre del poble, des d’on podria veure passar a la Verge. Contaven els que l’acompanyaven a aquell balco, que la xiqueta va resar molt tota la processo. Quan la imatge passà per la Glorieta, just abans d’entrar al Castell on es troba l’ermita i, per tant, a sota el balco, la xiqueta va sentir unes punxades molt fortes a la cama. Breus instants despres, la nena es va alçar i va poder -miraculosament- caminar.

 Aixi va succeir i aixi ho va presenciar tot el poble de Santa Pola. La noticia ràpidament es va estendre i molts -gairebe tot el poble sortit al carrer per la processo- comprovà amb els seus ulls com Fineta tornava a posar-se dempeus. Era 1943. Era el “dia de Lorito”. I la nostra patrona, la Maredeu de Lorito, havia obrat el seu miracle. Tot plegat, en un dia festiu, en el dia mes gran per a tot un poble. Poble peculiar, això, si. Si be a la resta del mon celebren el dia de la Verge de Loreto el 10 de desembre, aqui ho fan el dia 8 de setembre. I eixa, quan la contem, si serà llegenda perquè, tal i com es conta per aci, la Maredeu de Lorito arribà -vinguda d’un port andalus- el dia 10 de desembre.

Açò dels miracles sempre pot quedar -en exces- en mans d’una subjectiva credulitat fervorosa i religiosa. Aquest miracle, però, te la bondat de ser proper en el temps. De ser real en la seua contemporaneitat i de ser contada per gent que: el va viure i el va veure. “Veurè el que creurè” que pensarien alguns. Un fet màgicament miraculos que passa al bagatge històric d’un poble i que no s’oblida: tots ens el recordem. I, per si de cas fallara la memòria, sempre tindrem, com un exvot de memòria, eixa cameta daurada que regalà Fineta a la Maredeu, per agrair-li el seu miracle. Fineta. Una dona eternament agraida i marcada. Tant, que el poble no dubtà mai d’anomenar-la: Fineta la del miracle. I aquest succes no pot acabar aci perquè acompanyà a “la xiqueta” tota la seua. Exactament, fins el mateix dia de la seua mort. Fineta -la del miracle- mori en la dècada passada. I mori, el 8 de setembre, el dia de la Maredeu de Lorito.

 I ara, qui vulga creure, que crega.

El capítol republicà (Part I)

El republicanisme va tenir, a principis de segle XX i a terres de València i Castelló, un protagonisme cabdal. Espill pel mig, blasquistes a València i gassetistes a Castelló, configuraven un panorama radical. Efectivament, en aquell moment s’havia de construir les identitats d’aquesta terra. I ho van fer. Tan i tant bé que, encara hui, som un reflex d’aquelles construccions noucentistes. Per veure amb més detall aquest fenomen radical i republicà aportem la ressenya del llibre Parlar en nom del poble, de l’historiador castellonenc Ferran Archilés, i obra amb què guanya el premi Humanitats 2001 de l’Ajuntament de Castelló.  

SI VOLEU CONSULTAR LA BIOGRAFIA DE SOROLLA, CLIQUEU ACÍ

Vista detall de la casa de Blasco Ibáñez

Castelló ha tingut, des d’antic, una bona fama com a ciutat republicana. En un període de temps prou extens, de finals segle XIX fins ben avançat el segle XX, el republicanisme es va configurar com a força hegemònica a la capital de la Plana. Amb una ideologia basada en el localisme –en contra el centralisme de la Restauració i del passat– i amb un clar component de nacionalisme espanyol, aconseguia uns nivells de mobilització mai vistos fins llavors. La nova dinàmica del sufragi universal masculí no aconseguiria derrocar el sistema, però obria la porta a una nova dinàmica de política de masses.

 

Quadre de Joaquin Sorolla, gran amic de Blasco Ibáñez

BIOGRAFIA DE SOROLLA

Del model insurreccional original es passaria a un nou model social. La regeneració i la influència democratitzadora feren possible l’aparició d’un espai polític alternatiu. A la mort del líder González Chermà, Fernando Gasset es posava al capdavant dels republicans. Amb ell, un nou model per a la Escultura a la casa de Blasco Ibáñezpolítica de masses seria possible. El discurs populista, amb tots els matisos d’anticlericalisme i anticatalanisme, farien de tapadora a un conservadorisme creixent dins d’un partit d’elits formades culturalment i amb una bona posició econòmica.  

 

La principal força del republicanisme castellonenc, de la mateixa forma que al blasquisme, coincidia amb la seua principal debilitat: la reducció de l’actuació política a l’àmbit exclusivament local. En alguns moments, la mancança d’objectius va ser cobert amb un discurs radical que permetia l’agitació contínua de les masses. L’actuació política s’anava moderant amb els anys. La retòrica, en canvi, va continuar radicalitzada al llarg de tota la seua història. Els republicans mostraven el seu pragmatisme amb l’abandó de la via de la insurrecció i una aposta ferma pel parlamentarisme. Amb el temps s’acomodarien al poder i no dubtaren a seguir qualsevol estratègia per tal de seguir manant.

 

El republicanisme suposava l’aparició d’un partit de masses en contrast amb els partits de notables. El partit trencava els límits de la política i passava a l’àmbit social i cultural. En resum, formava part de la vida quotidiana i representava el “paradigma de comprensió de la realitat”. Els republicans havien construït a Castelló un espai públic alternatiu amb un conjunt de xarxes de sociabilitat pròpies (actes, activitats, premsa, centres culturals, societats obreres, etc.) i amb una gran mobilització social (actes, boicots, protestes…). Tot plegat propaganda i moviments perquè la gent s’identifiqués amb el partit. Però, inevitablement, una brutal activitat de construcció de la identitat.

 

El patriotisme local que observem vehicula el patriotisme nacional. El republicanisme de Castelló es basava en mites liberals. Mites locals que acabaren convertits en símbols nacionals. Efectivament, a la capital de la Plana trobàvem una conjunció del “zorrillisme” (conservador, regeneracionista i nacionalista), autonomisme provincial i el radicalisme lerrouxista. Ja a la seua precoç tesi doctoral, Gasset exposava les seues idees nacionalistes. La nació espanyola es fonamentava en elements naturals, històrics i psicològics. Influït pels seus mestres, el futur líder republicà justificava la nació espanyola des del nacionalisme espanyol.

 

Paral·lelament al desenvolupament del nacionalisme espanyol, brotava un sentiment anticatalanista. D’una banda, l’argument econòmic criticava la negativa catalana al lliurecanvi que demanaven els valencians sota una gran crisi de la taronja. D’altra banda, l’argument ideològic on criminalitzaven el fet que els catalans tingueren una altra visió d’Espanya, foren conservadors i clericals i, fins i tot, pogueren arribar a plantejar el separatisme. El recurs de l’anticatalanisme va ser molt útil i va salvar els republicans en un moment on havien perdut l’originalitat del seu discurs i, a més, no podien seguir als moviments obrers en les seues demandes. L’aparició del regionalisme valencià va ser una ofensa i un blanc continu dels seus atacs. La llengua fou un element considerat retrògrad: la diglòssia va ser una constant al si del republicanisme.