Archivo de la categoría: Història

L’èpica de Jaume I a València

El penó de la conquesta

<<A hores de vespres, vaig enviar a dir a Rais Abulgamalet per tal que saberen els cristians que meua era València i que no els feren cap mal als moros i que posaren la meua senyera a la torre que ara és del temple. Jo era entre el riu, el campament i la torre. Quan vaig girar vers orient vaig descavalcar del meu cavall i vaig plorar dels meus ulls i vaig besar la terra per la gran mercè que Déu Nostre Senyor m’havia fet.>>                                                                                               

Antoni Mas i Miralles. Text per a l’espectacle audiovisual i pirotènic “Salve, rei!” (Unió Musical de Santa Pola, José Jaime Sempere Linares; 2000)

Així de poètica sona, en paraules de l’escriptor santapoler, l’entrada de Jaume I a València aquell 9 d’0ctubre de 1238. València, el cap i casal, era conquerida pel rei català. Un rei que portaria la cultura, la població, les lleis, la idiosincràcia i la llengua que, encara hui, es conserva. Aquesta conquesta suposà un punt d’inflexió. Motius pragmàticament econòmics feren a Jaume I crear un nou regne per evitar que les terres adquirides passaren a mans dels nobles aragonesos. D’aquesta forma i amb aquesta casual autonomia, el nostre llevant s’omplia de gent del nord. Una nova aportació vital que hauria de mantenir-se molts segles després.

 Ara, 769 anys després, Jaume I ploraria novament. I ploraria per veure com la seua ciutat “valentiana” abandona i deixa morir la llengua i la cultura -és a dir, la identitat i la forma de veure i relacionar-se amb el món- que ell portà.  Ben prompte, el 9 d’octubre, no tindrem res a celebrar. Per haver perdut la llengua… Per haver perdut el nord…

Més Sorolla (en tres pinzellades)

Presentem un breu recull de l’obra del pintor valencià. Una tria petita i gairebé insignificant dins la seua producció però que ens ha de servir a tots per impregnar amb pintura el nom del nostre artista. Recordeu que la seua biografia la podeu consultar, dins la nostra web, mitjançant aquest vincle: BIOGRAFIA DE SOROLLA

 Cosint la vela

COSSINT LA VELA

***********************************

Pescadors valencians

PESCADORS VALENCIANS

********************************************

La meua dona i les meues filles

LA MEUA DONA I LES MEUES FILLES

PINTA’M, SOROLLA (biografia de Joaquin Sorolla i Bastida)

Aquest pintor valencià va donar color i espurna de memòria a l’obra de Blasco Ibáñez. L’amistat que els uní als dos i la forma –metafísica– de com s’estimaven València ens fa imprescindible juntar-los al nostre viatge. De l’Ibáñez ja parlarem. Hui toca parlar de Sorolla.  

Xiquets a la platja 

Joaquim Sorolla i Bastida nasqué a València en l’any 1863. Quedà orfe i, prompte, el seu tiet, d’ofici serraller, el va recollir i intentà donar-li un futur. Així, es matriculà a l’Escola Normal de València (deixarem la broma per a una altra ocasió) i, més tard, anà a l’Escola de Menestrals (1877) i a la de Belles Arts de Sant Carles (1879). Es conta que la seua vida va ser tota una mostra d’esforç i de voluntat d’arribar a totes les metes. D’aquesta forma, compaginava els seus estudis artístics amb el treball a la serralleria del seu tutor. Com tot bon artista, aprengué copiant i, amb la finalitat de copiar Velázquez i Ribera al “Museo del Prado” viatjà a Madrid el 1882.  

Auto-retrat 

El gran viatge a Roma arribaria dos anys més tard quan, a canvi d’El crit del Palleter, la diputació valenciana li donà una pensió. Visqué uns anys a la ciutat eterna i, encara més, uns anys a tocar d’Assís. Cassat el 1887, tornaria, per quedar-se, a Madrid el 1889. En la capital de l’imperio es decidí a fer carrera i buscar-se clients. La dècada dels 90 fou excepcionalment exitosa ja que quinze premis a Europa i Estats Units li reportaren el prestigi necessari i li proporcionaren l’empenta per anar a cercar un estil propi… i la fama. A nivell pictòric podem assenyalar que li agradava la corrent del segle XVII, mentre que els recarregats rococós i els nous aires contemporanis no eren, precissament, de la seua devoció. Centrant-nos en la seua pintura, podem comprovar com s’apropa amb la tècnica a les aquarel·les angleses i als “Indépendants” impressionistes. Tot i això, els seus interessos no tenen res a veure. 

 I encara diuen que el peix és car

Pel que fa a la seua relació amb la nostra terra de viatge, Sorolla estiuejava a la Malva-rosa. De les seues paraules es desprén una vertadera concepció de la València noucentista. D’una banda afirmava que: “hauria fet ma casa a València i no a Madrid si València fora camí per a arribar a algun lloc”. Però, per altra banda, també confirmava que: “quan parle en castellà, no faig altra cosa sinó traduir de la meua llengua”. Com sempre, dolça bipolaritat valenciana… En 1908, amic i conegut del nord-americà Archer M. Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, va ser convidat a exposar a l’altra banda de l’oceà de migdia i, amb una exposició de 365 obre, aconseguí un total de 160.000 visitants. Indubtablement, aquesta fet canvià la seua vida i ja el deixà enfonsat en l’èxit per sempre més. No trobe millor final per a aquesta biografia que citar al Josep-Frances Ivars en el seu article sobre Sorolla a la GEC. Així ens defineix al pintor valencià:            «Visqué per a pintar, lluitant per triomfar i organitzant comercialment la seua activitat un cop reconegut: cap pintor no fou més aliè que ell a qualsevol bohèmia o irregularitat, tant a nivell quotidià com social. Fou pintor de la burgesia i mai no pretengué d’impugnar-la. Només els seues quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seva terra i un acostament més personal que ideològic a Blasco Ibáñez i les seues idees».I aquí al final, com sempre, Sorolla i Blasco Ibáñez s’acaben abraçant.

El miracle

Aquesta història -aquest succes- podria tenir color a rondalla, sabor de llegenda o flaire de paràbola si no fos perquè, entre altres coses, va passar de veritat. I no dic açò com a lògica i atractiva introduccio d’una “leyenda religiosa” si no perquè, al darrere, hi ha fonts documentals que ho avalen i tot un poble que ho presencià fa ja, 64 anys.

La Maredeu de Lorito de Santa Pola

Era 8 de setembre, festa major de Santa Pola. El dia de la Maredeu de Loreto. Una xiqueta, de nom Fineta, “se veia postrada a una silla de ruedas” ja que un mal a les cames li impedia caminar. Els metges, despres de nombrosos exàmens, havien determinat que la xiqueta -amb tota seguretat- mai mes podria tornar a caminar. Tractant-se d’un dia de festa, la nena va ser portada a casa d’uns tiets, al centre del poble, des d’on podria veure passar a la Verge. Contaven els que l’acompanyaven a aquell balco, que la xiqueta va resar molt tota la processo. Quan la imatge passà per la Glorieta, just abans d’entrar al Castell on es troba l’ermita i, per tant, a sota el balco, la xiqueta va sentir unes punxades molt fortes a la cama. Breus instants despres, la nena es va alçar i va poder -miraculosament- caminar.

 Aixi va succeir i aixi ho va presenciar tot el poble de Santa Pola. La noticia ràpidament es va estendre i molts -gairebe tot el poble sortit al carrer per la processo- comprovà amb els seus ulls com Fineta tornava a posar-se dempeus. Era 1943. Era el “dia de Lorito”. I la nostra patrona, la Maredeu de Lorito, havia obrat el seu miracle. Tot plegat, en un dia festiu, en el dia mes gran per a tot un poble. Poble peculiar, això, si. Si be a la resta del mon celebren el dia de la Verge de Loreto el 10 de desembre, aqui ho fan el dia 8 de setembre. I eixa, quan la contem, si serà llegenda perquè, tal i com es conta per aci, la Maredeu de Lorito arribà -vinguda d’un port andalus- el dia 10 de desembre.

Açò dels miracles sempre pot quedar -en exces- en mans d’una subjectiva credulitat fervorosa i religiosa. Aquest miracle, però, te la bondat de ser proper en el temps. De ser real en la seua contemporaneitat i de ser contada per gent que: el va viure i el va veure. “Veurè el que creurè” que pensarien alguns. Un fet màgicament miraculos que passa al bagatge històric d’un poble i que no s’oblida: tots ens el recordem. I, per si de cas fallara la memòria, sempre tindrem, com un exvot de memòria, eixa cameta daurada que regalà Fineta a la Maredeu, per agrair-li el seu miracle. Fineta. Una dona eternament agraida i marcada. Tant, que el poble no dubtà mai d’anomenar-la: Fineta la del miracle. I aquest succes no pot acabar aci perquè acompanyà a “la xiqueta” tota la seua. Exactament, fins el mateix dia de la seua mort. Fineta -la del miracle- mori en la dècada passada. I mori, el 8 de setembre, el dia de la Maredeu de Lorito.

 I ara, qui vulga creure, que crega.

La transició: la base del nostre present

La transició es configura com un període de trànsit polític. Comprèn des de la mort del dictador (1975) fins l’aprovació de la constitució espanyola (1978) i dels estatuts d’autonomia (el del País Valencià en 1982). Es configura, alhora, com un procés de descentralització. L’elaboració d’estatuts estava pensada, en principi, només per a Catalunya, Euskadi i Galícia tot i que s’acabarà generalitzant per a tots. Per accedir a l’autonomia, la Constitució presenta dues vies d’accés.

Un detall del nostre planeta 

 

Article 151

è    Implica referèndum, cambra legislativa amb capacitat legislativa i un president que té poder per convocar eleccions, dissoldre el parlament, etc. tot establint un calendari electoral propi.

Per poder accedir per aquesta via hi havien 3 possibilitats:

1) Autonomies històriques; és a dir, que tingueren un marc legal en la II República. Se sobreentén que venia a considerar la il·legalitat del cop d’estat.

2) Territoris on les seues llibertats foren eliminades il·legalment. Açò és pensat per a Navarra, tot i que, s’hi podria incloure el País Valencià (guerra de successió).

3) El 95% dels ajuntaments foren partidaris d’entrar per l’article 151. Si es donava aquesta circumstància, el govern central es veia obligat a convocar referèndum. Andalusia el celebrà el 28 de febrer de 1981, la mateixa data en que estava previst que se celebrés al País Valencià. El cop d’estat del 23-F va provocar que el PSPV (PSOE) canviés de parer i s’unís a la UCD per tal de bloquejar aquesta opció.

Cal afegir que tant el País Valencià com Aragó i les Illes Canàries van intentar el procés per la via del 151 però acabaren duent-lo a terme pel 143. A més, el cas de Navarra es presentà, més que com a establiment de l’autonomia, com una actualització dels furs que havien estat vigents, fins i tot, durant la dictadura.

Article 143

è    No contempla el referèndum. No deixa clar si les comunitats autònomes d’aquest article tindrien cambra i capacitat legislativa.

Lleis posteriors com la LOAPA han igualat els sostres competencials. Aquesta segona opció podria haver desembocat en un règim provincial.

Al País Valencià s’afegiren competències en educació i sanitat basant-se en el fet de que aquí hi ha una cultura autòctona. Tot i això, el poble valencià no està reconegut amb capacitat ja que no es pot pronunciar amb referèndum. Cosa que fa que la legitimitat del poble valencià no es trobe a la mateixa altura que la d’altres.

Sobre Ferran Archilés

Vist l’interés que ha despertat, en aquest blog, la figura de Ferran Archilés, afegisc algunes breus notes a mode de biografia. Si voleu aprofundir en la seua obra, no dubteu en consultar, especialment, els seus articles de crítica a l’obra de Joan Fuster. En aquest enllaç trobareu dades sobre la seua bibliografia. En aquest altre, la transcripció d’una conversa del senyor Archilés sobre el franquisme a Castelló. Tant de bo, tota aquesta informació vos resulte de molt interés.

Tractar la temàtica de la identitat valenciana significa, per desgracia, encara avui dia, endinsar-se en un tema tabú, amb un munt de prejudicis, i exposar-se a no poques crítiques del “poble valencià”. Tot i això, i per necessitats històriques i de plantejament de present i de futur, cal que els historiadors facen un colp d’ull al passat i siguen capaços, amb la major objectivitat i capacitat científica possibles, d’aportar-nos un seguit de dades i de reflexions vàlides per a un debat madur i racional.  

Indubtablement, l’obra de Joan Fuster va encetar una nova forma d’adreçar-se a la història i valorar-la. Gràcies a la gran tasca d’aquest humanista i a tota la seua producció assagística – especialment a l’obra Nosaltres, els valencians – es va poder iniciar al País Valencià un treball historiogràfic que, a banda de tractar fets i dades, es començava a qüestionar l’eterna pregunta de la nostra identitat. Avui dia, segueix vigent aquesta corrent i és seguida, fins i tot, pels crítics a la visió fusteriana. Cas, efectivament, en el que trobem a Ferran Archilés.

Ferran Archilés Cardona és professor de la Universitat de València. Allí, forma part del Departament d’Història contemporània de la Facultat de Geografia i història. La seua tasca investigadora s’ha centrat en l’estudi de la construcció de la identitat valenciana i, conseqüentment, de tot el context que envolta la crisi del 98: des de la Restauració fins el Franquisme. La seua bibliografia està composta per un seguit d’articles, dels que destaquem “El país de Blasco Ibáñez” a la revista Avenç, “Hacer región es hacer patria. La región en el imaginario de la nación española de la Restauración” a la revista Ayer i, amb l’historiador Manuel Martí, “La construcció de la regió com a mecanisme nacionalitzador i la tesi de la dèbil nacionalització espanyola” a la revista Afers.

 El llibre que ressenyàvem en un article anterior, Parlar en nom del poble: cultura política, discurs i mobilització social al republicanisme castellonenc (1891-1909), va ser guardonat, l’any 2001, amb el Premi Ciutat de Castelló, Humanitats, que atorga l’Ajuntament de la capital de la Plana.  Com dèiem adés, la tasca científica de l’autor ha anat dirigida envers el període històric de transició al segle XX. A més, ha mostrat molt interès, al llarg de tota la seua producció, per la seua ciutat natal, Castelló. Precisament, en aquestos dos  àmbits s’englobava el llibre que tractàvem en una altra ocasió. Tot plegat, des d’una visió que, tot i semblar localista, es revelava, en llegir l’obra, com a punt d’influència important en el desenvolupament de tota una narrativa nacional.

El Metro, una de mis pasiones

Quienes me conocen saben, de sobras, que hablar del metro (el mejor, más cómodo, más rapido y más racional de los medios de transporte) significa adentrarse en una de mis temáticas favoritas. Quizás por una ilusión de la infancia por visitar las grandes ciudades o quizás por la falta de transporte ferroviario en mi localidad he llegado, hoy en día, a esta situación. Hemos incorporado a nuestro blog una historia cronológica (lógicamente) del metro de Valencia. Podeis acceder al primer capítulo por este vínculo: Historia del metro de Valencia

Metro vell

El Metro de València, llevado por Ferrocarrils de la Generalitat y explotado bajo la marca comercial de Metrovalencia, ha sido el que más he transitado. Un metro nuevo y viejo, un metro antagónico e incoherente que posee en su seno dos mundos que nada tienen que ver. Ya cerca de su vigésimo aniversario, el Metro se renueva y resuelve los problemas del pasado. Todo con tal de que llegue a todos la modernidad y la comodidad del futuro. Quizás algunos elementos lleguen tarde, quizás se puedan paliar unos errores que nunca debieron producirse. La aventura del Metro debe seguir y, sin posibilidad de vuelta atrás, renovarse y llegar a todos los límites. En 2008 hará 20 años de la inauguración del metro “como tal”. Mucho antes, 100 años antes, un “trenet” empezaba a marcar los pasos de lo que hoy podemos disfrutar en forma de Metro.

 Metro nou

Finals del segle XIX. Pocs anys després de promulgar-se la Llei de ferrocarrils i tramvies, es constitueix a València l’empresa Sociedad valenciana de tranvías, primera concessionària. Tot allò ocorria el 16 de gener de 1885. Tres anys més tard, amb només un any d’obres, el 18 de juliol de 1888 s’obria al trànsit el primer tram del Trenet: Estació central de València – Llíria. Des d’aquest moment, i en una mena de “boom” d’expansió, ràpidament es començava a crear tot un entramat de xarxes que comunicarien València i bona part de la seua rodalia. Els següents vint anys serien cabdals en la construcció del Trenet. D’aquesta manera, quan acabe la dècada de 1910, ja tindrien contacte amb la capital: Bétera, Alboraia, el Grau de València, Museros, Rafelbunyol, Picassent, Carlet, Alberic, Castelló de la Ribera i Torrent.