Archivo de la categoría: Guia de viatge

Llevant, bellesa mediterrània

Es diu que la bellesa és un dels elements que ajuda a ubicar un territori al mapa. Cada zona del món, a mitges entre les condicions climàtiques i la providència divina, ha desenvolupat uns trets característics. La nostra terra de viatge, amb tota la ribera mediterrània llatina, té també una clara mostra d’aquesta bellesa. Un metàfora que fa a la persona poesia.

Bellucci.

 Monica Bellucci

Monica Bellucci

Monica Bellucci

Anuncios

Pau, tranquilitat i Altea

Altea és una ciutat mediterrània. Feta blanca per la llum del sol i dels seus carrers, es configura d’una manera oberta, amable. És turística, sens dubte, però no agobia. No et fa sentir al bell mig d’una invasió extrangera o d’una ocupació forçada. Es pot passejar per arreu i anar cap als quatre cantons.

Detall de l’església de la Maredéu del Consol

Les cases desprenen una gran tranquilitat. Silenci i fanals de dia. Uns fanals que, a ple mig dia, semblen més una rústica i presumida decoració que no pas un pragmàtic estri d’iluminació. Els carrers es perden al final i entre tanta pujada i tant baixada un pot acabar perdent el nord. O pot acabar perdut encissat de tant de blanc i tanta lluentor.

Un carrer, d’entre molts

Efectivament, esglaons seguits i miradors pareixen emular, plegats, l’ascens a la glòria. Des de baix, el que ens queda per pujar; des de dalt, el que ja hem fet. Una forma metafòrica d’entendre i veure la vida. I tothora: un raconet amb encant. Se sent per ahi “com m’agradaria viure en aquella caseta”, “en quina?”, “en aquella d’allí baix: la del balconet”.

Carrers costeruts en Altea

Altea s’eixampla generosa. Envoltant la mar, deixa endarrere unes muntanyes sòlides i esveltes. Una infinitat de passeigs i d’aventures ben a tocar. O això és el que, almenys, aparenta dins la llunyania d’un mirador. Aneu fins la muntanya, sopeu als peus de l’església, gaudiu del seu Palau -gairebé tan excepcional com el valencià- i no perdeu l’ocasio de regalar-vos una estoneta d’ombra en qualsevol racó amagat.

Muntanyes prop d’Altea

I, com no, la mar. Sempre present en l’imaginari d’aquestos pobles, d’aquesta terra i d’aquesta costa que es fa dir blanca. La mar d’Altea sorprén. Tan propera des del capdamunt de la localitat i tan amagada quan la tens a un carrer de distància. El passeig es fa gran i la sorra, combinada amb pedres i progrés, sembla voler tocar el penyal d’Ifach. Quan marxes, només t’emportes una idea al cap. En canvi, a la memòria, dos colors romanen com a breu descripció de la perfecció. Altea, blau i blanc.

El passeig d’Altea

Fellini en una illa alacantina

Cau la vesprada i l’ambient va relaxant-se. Després de tot un dia de jocs infantils, de banys a la platja i de molt de menjar, la gent es retira un segon a casa per arreglar-se i tornar ràpidament al carrer. El poble es reuneix a la vora de la confraria. L’església està d’obres i, en defecte, l’edifici mariner fa les voltes d’edifici religiós. Sant Pere i Sant Pau esperen.

 Fotograma de la pelãula Amarcord

 Son poca gent: els qui viuen allí tot l’any, els qui tenen una caseta per estiuejar i els quatre musics que, en xaranga, interpreten diverses marxes processionals. Sonen els pertinents acords patriòtics i arranca la processó. Un carrer recte fins la plaça, es pega mitja volta i es torna. Breu, emotiva i, sobretot, molt llatina. Un cop arribats a les portes, es fa la litúrgia i es canten els gojos. “Oh, Sant Pedro, Santo apóstol, nuestro patrón principal / amparadnos y guiadnos a la patria celestial“.

 Fotografia aèria de l’Illa

Ja és nit tancada i la remor de la poca gent es trasllada a la plaça. No és sols ambient de poble: és ambient familiar. El conjunt anima la vetllada i joves i vells s’animen a moure un poc. En un moment s’interromprà tot allò: són els focs artificials. De seguit, altra vegada la música i altra vegada la marxa. Passejar per aquells carrerons mig a fosques transmet una pau indescriptible. Cal sentir-la per conèixer-la. Sortint per la porta del poble, s’arriba a la platja i al moll. Des d’allí llums de costa ens indiquen la proximitat d’Alacant i Santa Pola. Alacant és la ciutat que governa administrativament l’illa. Santa Pola el poble que per proximitat, per relació i per sentiment, hauria de ser-ho. És el dia de Sant Pere i Sant Pau i a Alacant els últims focs nocturns despedeixen les fogueres després d’una novena de pólvora i llum. La fresca de la nit convida a vetlar i vetlar. Ens trobem dins una película italiana: Sicília, Nàpols… Es nota la fotografia de Fellini, la música de Nino Rota. L’estil de vida llatí torna fer-se present a l’illa Plana, a l’illa de Tabarca, a l’illa de nova Tabarca, a l’Illa.

Perquè, en efecte, per a la gent d’aqueste terres, el nom d’aquesta illa no és Tabarca. Per a ells és, senzillament, l’Illa. La única que tenen, la única que es divisa en l’horitzó. Encara que, segons els dies, està més a prop, més lluny…

Tres sospirs sobre el Marquesat

Després de tres estades, breus però intenses, al Marquesat un ja es pot començar a fer una idea de què és i quina és l’essència d’aquesta petita constel·lació de pobles. Recollides al fons de la Ribera, al mig de la vall dels Alcalans, aquestes tres localitats s’entremesclen i es barregen amb l’heterogeneïtat d’un poble fidel a les seues arrels. Viuen i discuteixen la seua part d’importància dins un cúmul ben entrellaçat. Marquen la seua identitat enfront dels altres. Inevitablement, emperò, la lògica fa més que la passió i tots, entremesclats, acaben desdibuixant les fronteres d’una comunitat que sap ser poble. Encara!

 

Les muntanyes del Marquesat

 

Arribe al Marquesat, per primera vegada, el 25 de setembre de 2006. I, només posar peu a la seua terra, tinc la sensació d’haver-me retrobat amb un gran amic de tota la vida. Amb el meu millor amic. He somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers. Fins i tot, he intentat sentir el silenci que, lluny de la mar, es pot escoltar a l’interior de la nostra terra. Per fi, l’havia trobat. Romanc apenes unes hores, temps just d’assaborir el millor de la seua cuina i d’omplir els pulmons de dolços reclams riberencs. Temps més tard, vaig saber que aquestos reclams eren els tarongers i les bresquilleres. He somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers i mai un somni havia sabut anticipar-se tant bé a l’exactitud del present.

 

La torre d’Alèdua

 

Entreveig per segona vegada el Marquesat el 25 de maig de 2007. Huit mesos després, un poble que s’abocava a la tardor comença a irradiar la llum màgica de la primavera. En aquesta ocasió, acompanyat per bona gent d’aquelles contrades, vaig començant a esbossar l’ànima d’aquell trosset de terra. Observat de ben a prop pel Matamon i la Colaita, m’endinse de ple en la vida d’aquells pobles. Alfarb ens fa de porta des de Benifaió que venim i després de travessar tot Llombai acabem el nostre viatge a Catadau. La nostra pròpia experiència ens fa veure la intensa mescla d’hegemonies: és impossible trobar cap família que no es vincule, directament, amb gent dels altres pobles.

 

Després d’anar passant els carrers més cèntrics de Catadau i mesurar fins a quin punt pot arribar a encabir-se un “cotxe” fem una xicoteta passejada pels carrers de Llombai. Es respira poble a cada cantó. La gent viu cara al carrer i tot el món coneix els seus veïns, els que viuen un poc més enllà i els que viuen en els altres pobles. Un silenci calmat es fa acompanyar harmònicament de la vivacitat del poble: de rialles de menuts, de converses punta a punta de carrer… És el que sempre havia desitjat per a un poble, el meu, que només pot dir-se “poble” en la tradició i en la melangia d’un passat que ja no viu.

 

Seguint ben acompanyat (i molt agraït per l’estupenda companyia) vaig coneixent a les gents d’aquella terra. Un bell reflex del seu context: vius, llençats a fora, alegres i encantats. A històries de grans fortunes se sumen d’altres de quotidianitat llauradora, de casualitats, d’històries de marquesos, de sentiment propi. A la plaça de l’ajuntament ens trobem cara a cara amb el plaer de poder viure-hi. Açò és un poble i el carrer, i la plaça, i la font, i l’avinguda, i el parc… tot, és també la casa dels seus habitants. Amb tot aquell bon regust ens dirigim cap a l’etèria Alèdua. El que havia de ser quart poble del Marquesat i que no va poder sobreviure més que la seua torre. Molt bonic poder pujar-la i d’allò més entranyable veure aquella vista de vall i de pau. La plaça de l’ajuntament llombaí es confonia i s’impregnava amb el seu voltant. La torre d’Alèdua semblava estar allí perquè sí: per que així ho havia manat el destí per a nosaltres.

 

La nit, descoberta, quan ja s’ha consagrat la primavera deixa veure un mosaic de cel. Lluny de l’extens vòmit lumínic de la capital que fins i tot arriba a amenaçar aquest espai, es despulla una bòveda, una cúpula immensa i celestial que ens retorna als privilegis del passat i a la fascinació de la “celestial morada” (Misteri d’Elx dixit). Encara podem passejar un poc per Catadau i disfrutar d’un silenci que envolta, que meravella i que encisa qualsevol amant solitari. La nit transcorre sobre nosaltres i la fresca de la matinada ve, només, a acompanyar una conversa de bons amics. Una conversa d’aquelles que sempre es desitgen i ens eleven l’esperit sobre records i sobre passions.

 

L’endemà, amb el primer raig del sol hem de marxar. El cant de sirena de la capital se’ns fa obligatori i, per això, quedaren moltes notes a l’agenda i uns llençols sense endreçar. He somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers i mai un somni havia sabut anticipar-se tant bé a l’exactitud del futur.

  

La meua tercera visita –última fins el moment– es durà a terme el 7 de juliol de 2007. Data màgica per a molts per combinar els tres dígits de la perfecció. Pràcticament amb un recorregut molt similar al de la nostra segona visita, passem de visita per Catadau per acabar, finalment, a terme municipal de Llombai. En aquesta ocasió, en una zona preciosa bolcada sobre la verdor de la mediterrània. Rodejats i guardats per llimoners, figueres, magraners i tot de vegetació típica gaudim d’un ventijol que refresca les idees i intenta allunyar-nos cap a una major racionalitat de les coses. L’altura i el dia permeten que, al fons, es veja un Cullera sobre la falda de la muntanya. L’ombra es combina amb el sol i l’aigua ens indica que ja és estiu i que cal que ens en anem. La vesprada, entre amics i en un ambient molt agradable, se’ns escapa de les mans i el temps, capriciós, vola empentat pel vent. I a mesura que cau el sol i es fa poqueta nit hem de deixar el nostre amagatall de la muntanya i tornar cap enlloc. Havia somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers i mai un somni haurà sabut anticipar-se tant bé a la perfecció del futur.

 

Acompanyats per la primera foscor i per les llums que anuncien la calma plàcida de la nit anem desfent camí de tornada. Era la nit que sempre volia. Era el que sempre havia desitjat per a un poble, el meu, que només pot ser “poble” en la memòria d’unes veïnes reunides a la porta de sa casa, d’uns xiquets que van a jugar a la glorieta i dels qui van disfrutar –ignorants de la seua sort– de viure en un poble. La calma s’esvaeix i va tornant-se èter. La pacífica alegria i la llum, vessada a glopades, van prenent colors de nit. Tranquil·les pel descans i expectants per una vida nova que comença a aquesta hora. I mentrestant el cotxe va girant les últimes corbes d’eixida del poble. Les llums s’esvaeixen i es queden al seu lloc original. El cotxe es disposa a prendre la carretera que ens portarà de nou a la distància. En aquell moment vaig girar la mirada. No ho havia fet mai: mirava enrere. Ens allunyàvem. Adéu…

I una llàgrima de felicitat i melangia em feia sentir, en el meu cor, la vertadera essència del Marquesat. Alfarb, Catadau i Llombai…

Una glorieta molt gran: vivers

Passejar per l’Albereda de València significa sentir-se, durant uns quilòmetres, al sí d’una gran serra. Les mateixes sensacions que es viuen al terreny “rústic” es traslladen al centre mateix del cap i casal. Doncs bé, una cosa similar de trasllat de sensacions es viu als Vivers. Ben a tocar de l’Albereda, aquest gran jardí acull metres i metres de vegetació i camins per on passejar, córrer, seure, etc.   Font de Vivers  

Un plaer com pocs és poder anar a cercar el sol dels primers compassos d’estiu. Als Vivers, la combinació de trams al sol Banquet de Viversi moments de plàcida fresca s’acompanyen en una armonia perfecta. Sentir-se acompanyat en tot moment sembla una utòpica realitat enmig de tans metres d’espai tancat. I trobareu fonts i més fonts. Tot plegat fent caure en l’oblit una sequia que apreta, pero no ofega.

I en el fons em recorda a la glorieta del meu poble. Bancs plens d’història que van morir pel bé del progrés i que, hui en dia, encara es Geometria a Viverspassegen pel record del nostre lloc nou. No somnies: són els ulls del teu passat que es deixen atreure a records del present. I sí, allò, en aquell trosset de pau, el meu poble.   Finalment, la geometria de la perfecció. Estabilitat clàssica i verdor aliena a tota la realitat exterior. Trobareu oloreta a terra mullada -pluja humana que no arriba ni per precs-, valencians grans que disfruten d’un bon moment de la seua vida i valencians joves i nouvinguts. Tot un mosaic de colors i una selecció d’ofrenes que fan viure a València. I li donen aire. 

    Detalls de Vivers