Quan plou…

Anant de viatge, de camí. Plou. I un cavall resignat deixa que les gotes li colpegen l’esquena i li vagen llom avall. Resignat, deixa caure el cap avall. Sap que no pot fer res: la porta està tancada.

Allí, en efecte, es trobava el cavall. En aquella vall verda, ara húmida per la pluja. Rodejat per una tanca breu, prop d’una petita construcción que no li deixa accés a res. Per l’horitzó es mig veuen dues poblacions que s’entremesclen. Allí, en aquella vall. Prop d’on aquesta terra perd el seu nom i n’agafa altre. I mentre el tren passa, i abans, i després, encara, plou. I sembla que no vol deixar de ploure. Paciència, ànims, optimisme, il·lusió, record… tot s’anega davall l’allau de gotes. I ja fa estona que el tren ha passat, fregant la tanca. I les ciutats segueixen banyant-se. I la vall. I la terra.

I com nosaltres, el cavall, silenciat, segueix cap-cot. I deixa que les gotes li colpegen l’esquena i li vagen avall. I no pot fer res, el cavall. Resignat…

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s