Mangrana, el meu cor.

Mangrana, la nostra Granada.  S’obria com un tresor a cops de ganivet. Instrument fent-la a meridians o botxins que, partint-la a mitges per l’equador, la preparen per la colpidora percussió de la mà (de la mà i morter). Uns grans -permitiu-me per una ocasió el tòpic- com a perles encarnades i unes estalactites grogues que fan negre a qui les toquen. S’omplin els camps de camí entre pobles de mangraners. Tots a punts per collir i tots a punts per explotar de passió. Com a cors i ventricles es desvelen. Com a dolçor d’amor s’impregnen al teu sí. Com a riuda de tòpics fastigosos taquen i embruten tot el que s’atreveix a apropar-se.

 

Els que supostament més saben de la idiosincràsia de la mangrana han decidit batejar al seu arbre com Punica granatum. Encara més, diuen que pertany a la família de les Lythraceae. Aquesta «punica» ens afirma, efectivament, que els «púnics», els fenicis, van tenir molt a veure en la seua arriba a la nostra terra de viatge.

El mangraner és un arbust caducifoli d’entre uns 5 i 8 metres d’alçada. Les fulles, oposades, d’entre 3 i 7 cm. I les seues flors de 5 pètals amb un roig que faria enmudir qualsevol vestit de nit. Efectivament, comparteix terreny d’expansió amb la taronja i les olives. Aquí, per la Ribera o pel Vinalopó en trobareu fàcilment.

La mangrana apareix, regalada del cel, cada 14 d’agost al Misteri d’Elx. I, en aquestes dates, s’estén pels braços d’Elx buscant els seus límits: Crevillent, Santa Pola, Alacant…