Passejar per l’Albereda de València significa sentir-se, durant uns quilòmetres, al sí d’una gran serra. Les mateixes sensacions que es viuen al terreny «rústic» es traslladen al centre mateix del cap i casal. Doncs bé, una cosa similar de trasllat de sensacions es viu als Vivers. Ben a tocar de l’Albereda, aquest gran jardí acull metres i metres de vegetació i camins per on passejar, córrer, seure, etc. 
Un plaer com pocs és poder anar a cercar el sol dels primers compassos d’estiu. Als Vivers, la combinació de trams al sol 
i moments de plàcida fresca s’acompanyen en una armonia perfecta. Sentir-se acompanyat en tot moment sembla una utòpica realitat enmig de tans metres d’espai tancat. I trobareu fonts i més fonts. Tot plegat fent caure en l’oblit una sequia que apreta, pero no ofega.
I en el fons em recorda a la glorieta del meu poble. Bancs plens d’història que van morir pel bé del progrés i que, hui en dia, encara es 
passegen pel record del nostre lloc nou. No somnies: són els ulls del teu passat que es deixen atreure a records del present. I sí, allò, en aquell trosset de pau, el meu poble. Finalment, la geometria de la perfecció. Estabilitat clàssica i verdor aliena a tota la realitat exterior. Trobareu oloreta a terra mullada -pluja humana que no arriba ni per precs-, valencians grans que disfruten d’un bon moment de la seua vida i valencians joves i nouvinguts. Tot un mosaic de colors i una selecció d’ofrenes que fan viure a València. I li donen aire.
Viatge a llevant 
