10.000

Gràcies a tots els que heu fet un tomb per llevant. Us heu interessat i heu compartit les nostre dèries. 7 mesos i 10.000 visites. I espere que gent d’arreu -de la nostra terra i d’altres- hagen pogut marxar amb l’interès i la curiositat complertes. Ben prompte, tota la força torna amb nosaltres. Mentrimentres… res millor que una fotografia poètica, encisadora: màgica. I que mai de la vida podria censurar-se.

Gràcies a tots!

Llevant, bellesa mediterrània

Es diu que la bellesa és un dels elements que ajuda a ubicar un territori al mapa. Cada zona del món, a mitges entre les condicions climàtiques i la providència divina, ha desenvolupat uns trets característics. La nostra terra de viatge, amb tota la ribera mediterrània llatina, té també una clara mostra d’aquesta bellesa. Un metàfora que fa a la persona poesia.

Bellucci.

 Monica Bellucci

Monica Bellucci

Monica Bellucci

Quan plou…

Anant de viatge, de camí. Plou. I un cavall resignat deixa que les gotes li colpegen l’esquena i li vagen llom avall. Resignat, deixa caure el cap avall. Sap que no pot fer res: la porta està tancada.

Allí, en efecte, es trobava el cavall. En aquella vall verda, ara húmida per la pluja. Rodejat per una tanca breu, prop d’una petita construcción que no li deixa accés a res. Per l’horitzó es mig veuen dues poblacions que s’entremesclen. Allí, en aquella vall. Prop d’on aquesta terra perd el seu nom i n’agafa altre. I mentre el tren passa, i abans, i després, encara, plou. I sembla que no vol deixar de ploure. Paciència, ànims, optimisme, il·lusió, record… tot s’anega davall l’allau de gotes. I ja fa estona que el tren ha passat, fregant la tanca. I les ciutats segueixen banyant-se. I la vall. I la terra.

I com nosaltres, el cavall, silenciat, segueix cap-cot. I deixa que les gotes li colpegen l’esquena i li vagen avall. I no pot fer res, el cavall. Resignat…

¡Feliz día de la madre!

Existeix un dia, un dia únic en tot l’any, que dediquem a homenatjar a les nostres mares. Comprem regals per a elles, fem boniques creacions artístiques i reconeixem la seua tasca en la nostra existència, el nostre progrés i el nostre benestar. I cal aprofitar bé aquest dia perquè, el dia següent, molts hauran oblidat totes les emotives paraules.

– ¡Pues yo le he comprado un regalo de tres millones de euros! Además, la he sacado a comer por ahi a un restaurante de la guía michelín (cinco tenedores) y por la tarde le he puesto una película de las que le gustan a ella.

– Doncs jo li he fet només un detallet. És clar, com cada dia, he anat a passar una estona per la vesprada amb ella i hem estat parlant animadament de tot el que ens interessa.

Com veieu, cada fill enfoca la relació amb sa mare de forma ben diferent. I l’amor que senten per ella no es pot jutjar en un dia tan “sospitós” com el de hui. La vertadera essència de l’estima cap a la mare eixirà a relluir demà. Quan un fill vaja -com cada dia- a passar una estona amb sa mare i parlen de tot el que els interesse i l’altre, per telèfon i en castellà, li diga: lo siento madre, pero hoy estoy ocupado en cosas serias y no puedo estar por ti.

Així doncs, feliç dia de la mare a tots els valencians!

L’èpica de Jaume I a València

El penó de la conquesta

<<A hores de vespres, vaig enviar a dir a Rais Abulgamalet per tal que saberen els cristians que meua era València i que no els feren cap mal als moros i que posaren la meua senyera a la torre que ara és del temple. Jo era entre el riu, el campament i la torre. Quan vaig girar vers orient vaig descavalcar del meu cavall i vaig plorar dels meus ulls i vaig besar la terra per la gran mercè que Déu Nostre Senyor m’havia fet.>>                                                                                               

Antoni Mas i Miralles. Text per a l’espectacle audiovisual i pirotènic “Salve, rei!” (Unió Musical de Santa Pola, José Jaime Sempere Linares; 2000)

Així de poètica sona, en paraules de l’escriptor santapoler, l’entrada de Jaume I a València aquell 9 d’0ctubre de 1238. València, el cap i casal, era conquerida pel rei català. Un rei que portaria la cultura, la població, les lleis, la idiosincràcia i la llengua que, encara hui, es conserva. Aquesta conquesta suposà un punt d’inflexió. Motius pragmàticament econòmics feren a Jaume I crear un nou regne per evitar que les terres adquirides passaren a mans dels nobles aragonesos. D’aquesta forma i amb aquesta casual autonomia, el nostre llevant s’omplia de gent del nord. Una nova aportació vital que hauria de mantenir-se molts segles després.

 Ara, 769 anys després, Jaume I ploraria novament. I ploraria per veure com la seua ciutat “valentiana” abandona i deixa morir la llengua i la cultura -és a dir, la identitat i la forma de veure i relacionar-se amb el món- que ell portà.  Ben prompte, el 9 d’octubre, no tindrem res a celebrar. Per haver perdut la llengua… Per haver perdut el nord…

Mangrana, el meu cor.

Mangrana, la nostra Granada.  S’obria com un tresor a cops de ganivet. Instrument fent-la a meridians o botxins que, partint-la a mitges per l’equador, la preparen per la colpidora percussió de la mà (de la mà i morter). Uns grans -permitiu-me per una ocasió el tòpic- com a perles encarnades i unes estalactites grogues que fan negre a qui les toquen. S’omplin els camps de camí entre pobles de mangraners. Tots a punts per collir i tots a punts per explotar de passió. Com a cors i ventricles es desvelen. Com a dolçor d’amor s’impregnen al teu sí. Com a riuda de tòpics fastigosos taquen i embruten tot el que s’atreveix a apropar-se.

 A l’arbre, mangrana en context

Els que supostament més saben de la idiosincràsia de la mangrana han decidit batejar al seu arbre com Punica granatum. Encara més, diuen que pertany a la família de les Lythraceae. Aquesta “punica” ens afirma, efectivament, que els “púnics”, els fenicis, van tenir molt a veure en la seua arriba a la nostra terra de viatge.

Partint mangranes

El mangraner és un arbust caducifoli d’entre uns 5 i 8 metres d’alçada. Les fulles, oposades, d’entre 3 i 7 cm. I les seues flors de 5 pètals amb un roig que faria enmudir qualsevol vestit de nit. Efectivament, comparteix terreny d’expansió amb la taronja i les olives. Aquí, per la Ribera o pel Vinalopó en trobareu fàcilment.

La mangrana apareix, regalada del cel, cada 14 d’agost al Misteri d’Elx. I, en aquestes dates, s’estén pels braços d’Elx buscant els seus límits: Crevillent, Santa Pola, Alacant…

La nostra mangrana

 

Més Sorolla (en tres pinzellades)

Presentem un breu recull de l’obra del pintor valencià. Una tria petita i gairebé insignificant dins la seua producció però que ens ha de servir a tots per impregnar amb pintura el nom del nostre artista. Recordeu que la seua biografia la podeu consultar, dins la nostra web, mitjançant aquest vincle: BIOGRAFIA DE SOROLLA

 Cosint la vela

COSSINT LA VELA

***********************************

Pescadors valencians

PESCADORS VALENCIANS

********************************************

La meua dona i les meues filles

LA MEUA DONA I LES MEUES FILLES