Viatge a llevant

Aquest pintor valencià va donar color i espurna de memòria a l’obra de Blasco Ibáñez. L’amistat que els uní als dos i la forma –metafísica– de com s’estimaven València ens fa imprescindible juntar-los al nostre viatge. De l’Ibáñez ja parlarem. Hui toca parlar de Sorolla.  

Joaquim Sorolla i Bastida nasqué a València en l’any 1863. Quedà orfe i, prompte, el seu tiet, d’ofici serraller, el va recollir i intentà donar-li un futur. Així, es matriculà a l’Escola Normal de València (deixarem la broma per a una altra ocasió) i, més tard, anà a l’Escola de Menestrals (1877) i a la de Belles Arts de Sant Carles (1879). Es conta que la seua vida va ser tota una mostra d’esforç i de voluntat d’arribar a totes les metes. D’aquesta forma, compaginava els seus estudis artístics amb el treball a la serralleria del seu tutor. Com tot bon artista, aprengué copiant i, amb la finalitat de copiar Velázquez i Ribera al “Museo del Prado” viatjà a Madrid el 1882.  

El gran viatge a Roma arribaria dos anys més tard quan, a canvi d’El crit del Palleter, la diputació valenciana li donà una pensió. Visqué uns anys a la ciutat eterna i, encara més, uns anys a tocar d’Assís. Cassat el 1887, tornaria, per quedar-se, a Madrid el 1889. En la capital de l’imperio es decidí a fer carrera i buscar-se clients. La dècada dels 90 fou excepcionalment exitosa ja que quinze premis a Europa i Estats Units li reportaren el prestigi necessari i li proporcionaren l’empenta per anar a cercar un estil propi… i la fama. A nivell pictòric podem assenyalar que li agradava la corrent del segle XVII, mentre que els recarregats rococós i els nous aires contemporanis no eren, precissament, de la seua devoció. Centrant-nos en la seua pintura, podem comprovar com s’apropa amb la tècnica a les aquarel·les angleses i als “Indépendants” impressionistes. Tot i això, els seus interessos no tenen res a veure. 

Pel que fa a la seua relació amb la nostra terra de viatge, Sorolla estiuejava a la Malva-rosa. De les seues paraules es desprén una vertadera concepció de la València noucentista. D’una banda afirmava que: “hauria fet ma casa a València i no a Madrid si València fora camí per a arribar a algun lloc”. Però, per altra banda, també confirmava que: “quan parle en castellà, no faig altra cosa sinó traduir de la meua llengua”. Com sempre, dolça bipolaritat valenciana… En 1908, amic i conegut del nord-americà Archer M. Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, va ser convidat a exposar a l’altra banda de l’oceà de migdia i, amb una exposició de 365 obre, aconseguí un total de 160.000 visitants. Indubtablement, aquesta fet canvià la seua vida i ja el deixà enfonsat en l’èxit per sempre més. No trobe millor final per a aquesta biografia que citar al Josep-Frances Ivars en el seu article sobre Sorolla a la GEC. Així ens defineix al pintor valencià:            «Visqué per a pintar, lluitant per triomfar i organitzant comercialment la seua activitat un cop reconegut: cap pintor no fou més aliè que ell a qualsevol bohèmia o irregularitat, tant a nivell quotidià com social. Fou pintor de la burgesia i mai no pretengué d’impugnar-la. Només els seues quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seva terra i un acostament més personal que ideològic a Blasco Ibáñez i les seues idees».I aquí al final, com sempre, Sorolla i Blasco Ibáñez s’acaben abraçant.

Aquesta història -aquest succes- podria tenir color a rondalla, sabor de llegenda o flaire de paràbola si no fos perquè, entre altres coses, va passar de veritat. I no dic açò com a lògica i atractiva introduccio d’una “leyenda religiosa” si no perquè, al darrere, hi ha fonts documentals que ho avalen i tot un poble que ho presencià fa ja, 64 anys.

Era 8 de setembre, festa major de Santa Pola. El dia de la Maredeu de Loreto. Una xiqueta, de nom Fineta, “se veia postrada a una silla de ruedas” ja que un mal a les cames li impedia caminar. Els metges, despres de nombrosos exàmens, havien determinat que la xiqueta -amb tota seguretat- mai mes podria tornar a caminar. Tractant-se d’un dia de festa, la nena va ser portada a casa d’uns tiets, al centre del poble, des d’on podria veure passar a la Verge. Contaven els que l’acompanyaven a aquell balco, que la xiqueta va resar molt tota la processo. Quan la imatge passà per la Glorieta, just abans d’entrar al Castell on es troba l’ermita i, per tant, a sota el balco, la xiqueta va sentir unes punxades molt fortes a la cama. Breus instants despres, la nena es va alçar i va poder -miraculosament- caminar.

 Aixi va succeir i aixi ho va presenciar tot el poble de Santa Pola. La noticia ràpidament es va estendre i molts -gairebe tot el poble sortit al carrer per la processo- comprovà amb els seus ulls com Fineta tornava a posar-se dempeus. Era 1943. Era el “dia de Lorito”. I la nostra patrona, la Maredeu de Lorito, havia obrat el seu miracle. Tot plegat, en un dia festiu, en el dia mes gran per a tot un poble. Poble peculiar, això, si. Si be a la resta del mon celebren el dia de la Verge de Loreto el 10 de desembre, aqui ho fan el dia 8 de setembre. I eixa, quan la contem, si serà llegenda perquè, tal i com es conta per aci, la Maredeu de Lorito arribà -vinguda d’un port andalus- el dia 10 de desembre.

Açò dels miracles sempre pot quedar -en exces- en mans d’una subjectiva credulitat fervorosa i religiosa. Aquest miracle, però, te la bondat de ser proper en el temps. De ser real en la seua contemporaneitat i de ser contada per gent que: el va viure i el va veure. “Veurè el que creurè” que pensarien alguns. Un fet màgicament miraculos que passa al bagatge històric d’un poble i que no s’oblida: tots ens el recordem. I, per si de cas fallara la memòria, sempre tindrem, com un exvot de memòria, eixa cameta daurada que regalà Fineta a la Maredeu, per agrair-li el seu miracle. Fineta. Una dona eternament agraida i marcada. Tant, que el poble no dubtà mai d’anomenar-la: Fineta la del miracle. I aquest succes no pot acabar aci perquè acompanyà a “la xiqueta” tota la seua. Exactament, fins el mateix dia de la seua mort. Fineta -la del miracle- mori en la dècada passada. I mori, el 8 de setembre, el dia de la Maredeu de Lorito.

 I ara, qui vulga creure, que crega.

Per tots els amants de les llegendes i les rondalles en tenim una altra que, tot i semblar-ho, no ho és. Entre aquesta vesprada i demà al matí, publicarem una història de la pròpia Santa Pola. I seria rondalla si no fos perquè, fa 64 anys, milers de santapolers la van presenciar i la van viure amb les seues pròpies ànimes.

Santa Pola, en algunes coses és un poble extrany. Quan ja tot el mon pensa en l’inici de curs, en la tornada a la feina i el reencontre amb la pasmosa rutina, aquesta “bonica” localitat del sud d’Alacant llença avant l’inici de les seues festes. A partir del pregó del dia 31, són 8 dies on es mesclen moros i cristians, folklòrics, devots… Tots els tòpics de la festa valenciana (llum, color, música, pólvora, etc.) es donaran cita des d’aquesta nit fins el proper 8 de setembre. I el pregó que posarà la capitular aquest vespre, en caure el sol, serà un espectacle d’allò més impactant. La pregonera més jove de tota la història de la localitat, Ma. José Lafuente, amb un pregó que s’espera interessant, diferent i agradable es veurà acompanyada per la Unió Musical de Santa Pola. Una societat musical que evoluciona com una gran orquestra de vent i que té preparat un pregó que, el Periódico Santa Pola ha vingut a definir d’aquesta forma:

La capital de la Foia de Bunyol (la Hoya de Buñol) disfrutaba este sábado de una de las maravillas musicales. El mano a mano de Bunyol es una cita ineludible para todo amante de la música de banda (y de la música en general) y, por supuesto, un viaje que tiene que hacer una persona una vez en la vida.

Asistir a este concierto significa mirar al cielo. Es decir, ir a un auditorio espectacular (buen aprovechamiento de una montaña) y, desde allí, sentado, observar lo pequeños que somos y lo insignificantes que somos cuando nos comparamos con aquellas dos brutalidades bandísticas. Además, todo aquello en el contexto de un pueblo de 10.000 habitantes que, solo con las dos bandas grandes (sin contar educandos ni bandas juveniles), ya estaremos hablando de cerca de 340 músicos. Buena parte de ellos profesores de conservatorios superiores, primeros atriles de grandes orquestas o directores habituales de otras tantas agrupaciones.

El pueblo, por si fuera poco, se viste de gala. De rivalidad eterna y de un -cada vez más moderado- enfrentamiento más que musical. El litro y los feos (les nombro en el orden del mano a mano de este año) arrastran a toda una ciudad que, desde su lado de la gloria y desde sus sedes dispuestas a 50 metros la una de la otra, acoge a todo curioso que quiera ver qué entienden por “banda” en un pueblo que, a pesar de la monarquía constitucional, sigue cantando -orgulloso- a la paz y la fe republicanas.

Todo ello abrumador. Sin palabras. Llamémosle el paraiso de la música de orquesta de viento. Una exageración musical, una barbaridad sonora y un por demás melódico. Y sin drogas ni fanatismos. Porque con 21 trompas (y pabellón al aire) uno se siente ya subir a los cielos.

Assistisc, com prometia, a la gran festa del teatre tardo-medieval (diguem-ne del segle XVI-XVII i ja anirem bé) que és el Misteri d’Elx. I sorprès, sí. Algunes coses segueixen igual però, davant dels nostres ulls, allí baix del balconet, els fruits d’un treball intens i ben fet comencen a prendre forma.

 Como siempre, ”El abanico”, el pasodoble más internacional de Javalolles, entra tímidamente por los anchos agujeros porteros. Caballers electes [caballeros electos], portaestendart [portaestandarte] (este año, un viejo conocido de la ciudad de los palmerales y seguro que con muchas asistencias al Misteri) y la máxima autoridad eclesiástica dentro de la basílica toman asiento. Desde ese momento, empiezan a combinarse intervenciones organales i monofónicament “melismáticas”.

El trabajo de los niños ha sido correcto y muy honroso. Una Virgen María con potencia de voz y no demasiados desafinos. A pesar que en el grupo de las Marías y los Ángeles de tierra se oían algunas notas “borrosas” el resultado era bastante correcto. De los ángeles del cielo poquito podemos decir. Los escasos errores pueden ser, perfectamente culpados a la complejidad del Misterio de Elche de verse colgados -bien en la Mangrana (granada), bien en el Araceli- a metros y metros de altura sin más seguridad que una cuerda y una plataforma con décadas de uso. A modo de comentario, podemos comentar que, aunque el resultado auditivo era muy de recibo, se veía en los gestos de los niños cierta tendencia a cantar de garganta cosa que, además de incorrecta y de desgarrar el sonido, puede producir daños en las gargantas de “tan tiernos infantes”. Los adultos también tuvieron su parte correcta. San Juan, en sus intervenciones, pecó de falta de ritmo y sus coplas y exclamaciones se hacían un tanto pesadas. San Pedro, parecía tener su voz colocada un poco excesivamente baja. En general, eso sí, bastante acertados. Dos cosas especialmente buenas de los apóstoles. El Ternari (ternario), que recuperaba a un San Jaime / Santiago histórico (y que borda el papel), fue una auténtica gozada con unos momentos de polifonía a tres voces verdaderamente extasiantes. Por otro lado, cabe resaltar los cantos a cuatro voces de los apóstoles (el Salve Regina o el Oh, cos sant). Se nota que el maestro de capilla, con algunos años de práctica y veteranía, ha conseguido dirigir e imprimir su marca personal a la interpretación. De sus mecanicistas orígenes y más bien frías, interpretaciones, hemos pasado, hoy, a un movimiento cuasi virtuoso. Todo un director que mecía la música a su placer y que sabía dar esos giros que, a pesar de sentirse necesarios, sorprenden cuando se hacen nuevos. El órgano, como cada año, estupendo. El organista que da instrumentalidad a la Festa d’Elx és un verdadero artista y se desliza por las notas de los preludios con una facilidad pasmosa. Sus improvisaciones, además, son cada vez más atrevidas y ayudan (muchas gracias, por cierto) a darle un toque personal al Misteri.

Y como siempre, señoras maleducadas que se te cuelan en tu sitio del balcón. Gente sin escrúpulos, gentuza de capital, que no entiende que ellos acaban de llegar casi encima de la hora de inicio y que tú llevas ahí des de las 2 y medias (es decir, 3 horas y media) por el placer -antojo- de ocupar ese sitio. Algún día entrarán en razón. Y como siempre, el cura párroco, aprovechando que el Misteri se celebra en su templo -por tanto es su Misteri- y aprovechando que está allí toda su audicencia y aprovechando que toda la celebración se hace a su manera abusa, por demás, de sus turnos de palabras. De acuerdo que hable en las vísperas. Pero que no rompa el propio trasncurrir del Misteri. No es momento para sermones -ya se acaban de celebrar las vísperas- a medias entre la obertura del órgano y la primera copla. De acuerdo que hable en las vísperas, misas y novenarios. Pero que no rompa el propio trasncurrir del Misteri. No, no y no es momento para meterse con el alcalde y tirarle alguna pedrada con la excusa que sea (este año fue una chorrada sobre una prueba acústica que se realizaba en la plaza del Congreso eucarístico. Todo esto, desgraciadamente, parece que no va camino de cambiar.

…d’Elx. Seguisc, en aquest dia 13 d’agost, nit de l’albà, la retransmissió per ràdio de l’assaig general del Misteri per a les representacions del 14 i 15 d’agost de 2007. Un poc melancòlic per no poder apropar-me a l’albà i, alhora, emocionat i amb ganes de renovar, demà, una tradició personal de no faltar mai a Elx el dia 14 d’agost a la Vespra. La meua relació amb el Misteri ve de llarg. De família, diria. Em considere un enamorat del drama litúrgic i un gran privilegiat per haver tingut contacte amb ell des de ben xicotet. No ens equivoquem: el Misteri és una joia de l’art. Un bombonet musical amb tot de capes i substrats de tota la història.

 Una obra de teatre sacre medieval, que va patir la melismàtica obsessió barroca i que es va veure acomplerta, musicalment, al segle XX amb els preludis d’orgue de l’alacantí Òscar Esplà. En ella, podrem anar gaudint de moments monofònics i d’increibles composicions polifòniques com el “Ternari”(especialment), el “Salve regina” o “Ans d’entrar en sepultura”. El Misteri es pogué salvar gràcies a una bula papal que el va autoritzar a pesar de les prohibicions del Concili de Trento. Així, amb tramoies i dignes il·licitans ha pogut arribar fins als nostres dies.

Al terreny lingüístic, sobra dir que el Misteri està escrit en la nostra llengua. Sota la capa de fum del “llemosí” va evitar que l’auto-odi valencià o la barbàrie dictatorial acabaren amb ell. Actualment però, la gent del Misteri hauria de fer un pensament. Tant o més important que la música és la pròpia lletra i sol ser, per desgràcia, l’element més oblidat de tot el Misteri. En una societat com aquesta, amb la nostra llengua en un estat tan poc agradable i sofrint continus atacs, el Misteri s’hauria de fer-se un favor. I és molt senzill. Deixem arrere eixe text arcaic i plagat d’errors de copistes de consuetes (molts d’ells no coneixien la nostra llengua) i recollim una versió normalitzada ben consonant amb l’evolució de la nostra llengua. I, efectivament, no cal fer cap mena de feina. El doctor Antoni Mas, santapoler, professor de la Universitat d’Alacant i gran estudiós del Misteri presentà, en el seu llibre “La variació lingüística en la consueta de la Festa d’Elx” una consueta revisada i adaptada del drama assumpcionista. És molt molt molt senzill. Només cal que algú dins el Patrimoni del Misteri faça un pensament. La Festa d’Elx li deu molt a la nostra llengua. Ara és moment que el Misteri, el gran patrimoni de la humanitat il·licità i valencià, ajude a deixar la nostra llengua en la posició que li correspon. Perquè ahí ens va la vida de la nostra llengua, del nostre Misteri i de la nostra cultura. Amén.

Toda la pasión de la pólvora, toda la locura barroca valenciana de fuego y color y toda la explosión máxima de fiesta popular se dan cita en Elx en unos días. La ciudad ilicitana -la de la dama, la del Misteri, la del palmeral, la de los dos patrimonios de la humanidad, la del arroz y costra, la de los dátiles, la de las zapatillas deportivas- reune los próximos 13, 14 y 15 de agosto sus fiestas mayores. Como en muchos otros sitios, la virgen de la asunción (la susi), se convierte en la patrona por excelencia del verano y de las fiestas de la calor. Hoy nos centramos en el día 13, la víspera de la víspera, la nit de l’albà. (la noche de la aurora).

 A les onze de la nit i enmig d’una mar de llum i explosions Elx dona inici a la seua nit més pirotècnica. Si vos passeu per allí no notareu cap canvi de les deu i mitja a les onze. Elx sembla que es desfà per començar l’albà i tothora d’abans de la nit ja s’escolten trons i més trons. Per anar a veure aquest espectacle teniu diverses opcions, segons possibilitats i gustos:

- Des d’algun punt de les afores o, fins i tot, en algun poble proper des d’on es puga veure

- Des d’algun dels ponts de la ciutat sobre el Vinalopó. Especialment, el del bimilenari.

- Des d’alguna terrassa d’alguna finca de la ciutat. Especialment, de la zona més cèntrica ja que, en el moment de tirar la palmera de la Mare de Déu, es queda tot sense llum, a les fosques, i es pot veure molt millor. L’incovenient és trobar-se a una finca molt temerària -o amb veïns molt temeraris- i que ens estiguen llançant, tothora, cohetets i palmeretes.

- Des de la plaça del congrés eucarístic (imprescindible paraigua). Els que l’han vist des d’allí afirmen que no han pogut veure massa de tot l’espectacle. PERÒ… també afirmen que es impresionant veure alçar-se la majestuosa i elegant palmera de la Maredéu i veure-la explosionar a mode de fong nuclear.

Efectivament, aquesta màgica nit de l’albà s’allarga només una hora, d’11 a 12. Però, en aquest moment final es pot veure una de les imatges més impactants que ha construït, al llarg del temps, la nostra cultura. L’anomenada Palmera de la Mare de Déu, es una palmera especial, de dimensions descomunals, amb una lluentor impactant i amb un recorregut de pujada i de caiguda elegant i sòlid. Amb tot el centre d’Elx a les fosques, i després d’haver-se escoltat el “Gloria patri” del Misteri, la imperial palmera elxana aconsegueix amb la seua llum acabar de donar-li sentit al nom de la vetlada. Per uns moments, a Elx, enmig de la nit, retorna l’albà.

Finalment, la part (tranquila) de la nit de l’albà acabà menjant un bon meló d’aigua, una síndria, (una sandía) en companyia de la família o dels amics. Si vos quedeu a dormir a Elx, paciència. Si heu de marxar de la ciutat: pressa! Seguidament al fi d’aquesta hora de foc, els carrers cèntrics es tallen i es converteixen en un escenari de guerra. La guerra de les carretilles. I aquí comença la rutina del dia següent: tot dinant per anar a veure el Misteri veus a la televisió que, aquest any, la guerra de carretilles deixa un total de (…) ferits.

 I aquesta expressió popular de “ja s’ha botat Elx” pot ajudar a fer-se una idea encara més exacta del volum de la nit. Quan algú s’enfada o reacciona de manera molt brusca, enrabiada o agressiva (especialment si considerem que no hi ha per tant), se sol dir aquesta frase com a mostra de l’exageració i la desmesura de l’acció de l’altra persona. Elx, cada 13 d’agost, fa un espectacle així: exagerat i desmesurat (sempre, dient-ho d’una forma positiva!).

Asseguda al bany, recorria amb la mirada el dibuix de les manisses. Era un record inevitable de la seua infatesa. Tornar-se a trobar amb elles tants anys després, la plenava d’emoció i melangia. Havia passat temps i temps des que les havia vistes per última vegada. Potser, una d’aquelles nits d’estiu tan fresques i tan allunyades del centre de la metròpoli.

Ara, se les mirava amb melangia. Amb un sentiment ofegat que cridava per tornar a trobar-se amb el seu passat. Havia passat temps i temps des que les havia vistes per última vegada. I tancaven al seu sí tota la fragància i la bona olor d’un temps memorable. Llibertat de nena, tranquilitat i pau de la infantesa. Per davant d’ella passaven corredisses i nits de pel·lícules i de jocs. Peixet rostit, soparets a la llum de la lluna, banys de mitjanit nua… Somnis, somnis, somnis que s’esvaïen mirant-se a l’espill. Perquè enganyar-se: havia deixat de ser una xiqueta. I la seua infantesa es perdia enrere, enrere, enrere… (En les manisses blaves).

La manissa és una peça de ceràmica. Sol presentar una forma quadrada i, generalment, té una espessor no massa acusada. La cara principal de la manissa –la que forma el dibuix que es veu– s’aconsegueix tot mitjançant una cocció d’esmalt que la fa impermeable i brillant. Aquí s’aconsegueix una varietat de tons, de relleus, de colors… que fa possible que la manissa siga des d’un element sobri de pavimentació fins a una gran base per fer grans obres d’art. Efectivament, la podem trobar al sòl, a la paret, de decoració a les taules, als sostres i en un gran seguit d’etcèteres.

 A Oriola, on pràcticament es limita el nostre viatge a llevant i on sembla que obliden, cada dia, la seua llengua, fan un curiós i simpàtic gest familiar a la manissa. Allí, on sembla que ja no quede ni un element de la nostra llengua, emergeix, simpàtic, el mot manís. Una manera de fer passar una paraula de la nostra llengua per una de castellana. Tot i els peròs, a Oriola, dins l’ànima de la paraula manís, encara queda un caliu del seu origen. D’aquella Oriola que preguntava abans de baixar l’Oriol…

Deixàvem entreveure el pes de l’il·lustre Blasco Ibáñez en els viatges al republicanisme castellonenc que fèiem a principis d’estiu. I tampoc serà aquesta l’ocasió en què parlarem de la vida “i miracles” de l’escriptor de la Malva rosa sinó que aprofitarem per apropar-nos a la seua figura d’escriptor. I començarem pel principi.

Ara que ens trobem immersos en ple estiu és bon moment per iniciar (o reprende) les lectures de l’escriptor republicà. Una bona forma de començar a familiaritzar-nos amb ell pot ser mitjançant els seus Cuentos valencianos. Aquest és un recull de breus escrits que havien aparegut publicats, prèviament, al diari El pueblo. Allí s’entremesclen llegendes, històries de venjança, d’amor, de cures, de famílies riques i pobres… Una amalgama literària que ens desplaça de València capital a Natzaret, a Benimuslim o a Benimaclet.

L’obra és de lectura fàcil. Es pot anar reprenent contínuament i la brevetat dels contes ens permet una llibertat molt agradable. Tot i això, que ningú s’equivoque. El volum és una altra de les perles de Vicente Blasco Ibáñez. Vessant per les seues planes trobarem i gaudirem de les seues descripcions, de la seua forma de pintar -si voleu, podeu consultar la biografia de Joaquín Sorolla ací- els paisatges i de la gran virtut de transportarnos a la valenciana terra valenciana de principi de segle XX amb sols quatre renglons de text.

En resum, llegir Blasco Ibáñez és llegir una época. És llegir els fonaments i gènesi de l’actual identitat valenciana. Blasco Ibáñez escrivia (o transcrivia) històries però, alhora, anava esbossant l’ànima valenciana. Amb totes les seues virtuts i totes les seues baixeses. Escrivia en castellà, per supost. Era la llengua culta, la de les classes altes i d’uns valencians que, com els d’ara, dilueixen en la pragmàtica la seua valencianitat. Tot i els peròs, l’escriptor-diputat sempre fa parlar als bruts i bestials llauradors en la llengua de Ramon Llull. Fins i tot -i aquí hi podríem veure un cert cant de mea culpa- es riu d’un valencià que, tornat de fer les amèriques, diu haver oblidat la llengua de la terra:

Cuando Visentico, el hijo de la siñá Serafina, volvió de Cuba, la calle de Borrul púsose en conmoción. [...]

- En Matanzas tuve yo una mulatita, que quería nos casáramos lueguito… lueguito. Tenía millones; pero yo no quise, porque me tira mucho esta tierresita.

Y esto era mentira. Seis años había permanecido fuera de Valencia, y decía tener olvidado el valenciano, a pesar de lo mucho que <le tiraba la tierresita>.

BLASCO IBÁÑEZ, VICENTE, “¡Cosas de hombres…!”, Cuentos valencianos, 1983, Plaza & Janés, Barcelona, P. 19-30