Gràcies a tots!

Allí, en efecte, es trobava el cavall. En aquella vall verda, ara húmida per la pluja. Rodejat per una tanca breu, prop d’una petita construcción que no li deixa accés a res. Per l’horitzó es mig veuen dues poblacions que s’entremesclen. Allí, en aquella vall. Prop d’on aquesta terra perd el seu nom i n’agafa altre. I mentre el tren passa, i abans, i després, encara, plou. I sembla que no vol deixar de ploure. Paciència, ànims, optimisme, il·lusió, record… tot s’anega davall l’allau de gotes. I ja fa estona que el tren ha passat, fregant la tanca. I les ciutats segueixen banyant-se. I la vall. I la terra.

I com nosaltres, el cavall, silenciat, segueix cap-cot. I deixa que les gotes li colpegen l’esquena i li vagen avall. I no pot fer res, el cavall. Resignat…

- ¡Pues yo le he comprado un regalo de tres millones de euros! Además, la he sacado a comer por ahi a un restaurante de la guía michelín (cinco tenedores) y por la tarde le he puesto una película de las que le gustan a ella.

- Doncs jo li he fet només un detallet. És clar, com cada dia, he anat a passar una estona per la vesprada amb ella i hem estat parlant animadament de tot el que ens interessa.

Com veieu, cada fill enfoca la relació amb sa mare de forma ben diferent. I l’amor que senten per ella no es pot jutjar en un dia tan “sospitós” com el de hui. La vertadera essència de l’estima cap a la mare eixirà a relluir demà. Quan un fill vaja -com cada dia- a passar una estona amb sa mare i parlen de tot el que els interesse i l’altre, per telèfon i en castellà, li diga: lo siento madre, pero hoy estoy ocupado en cosas serias y no puedo estar por ti.

Així doncs, feliç dia de la mare a tots els valencians!

<<A hores de vespres, vaig enviar a dir a Rais Abulgamalet per tal que saberen els cristians que meua era València i que no els feren cap mal als moros i que posaren la meua senyera a la torre que ara és del temple. Jo era entre el riu, el campament i la torre. Quan vaig girar vers orient vaig descavalcar del meu cavall i vaig plorar dels meus ulls i vaig besar la terra per la gran mercè que Déu Nostre Senyor m’havia fet.>>                                                                                               

Antoni Mas i Miralles. Text per a l’espectacle audiovisual i pirotènic “Salve, rei!” (Unió Musical de Santa Pola, José Jaime Sempere Linares; 2000)

Així de poètica sona, en paraules de l’escriptor santapoler, l’entrada de Jaume I a València aquell 9 d’0ctubre de 1238. València, el cap i casal, era conquerida pel rei català. Un rei que portaria la cultura, la població, les lleis, la idiosincràcia i la llengua que, encara hui, es conserva. Aquesta conquesta suposà un punt d’inflexió. Motius pragmàticament econòmics feren a Jaume I crear un nou regne per evitar que les terres adquirides passaren a mans dels nobles aragonesos. D’aquesta forma i amb aquesta casual autonomia, el nostre llevant s’omplia de gent del nord. Una nova aportació vital que hauria de mantenir-se molts segles després.

 Ara, 769 anys després, Jaume I ploraria novament. I ploraria per veure com la seua ciutat “valentiana” abandona i deixa morir la llengua i la cultura -és a dir, la identitat i la forma de veure i relacionar-se amb el món- que ell portà.  Ben prompte, el 9 d’octubre, no tindrem res a celebrar. Per haver perdut la llengua… Per haver perdut el nord…

Els que supostament més saben de la idiosincràsia de la mangrana han decidit batejar al seu arbre com Punica granatum. Encara més, diuen que pertany a la família de les Lythraceae. Aquesta “punica” ens afirma, efectivament, que els “púnics”, els fenicis, van tenir molt a veure en la seua arriba a la nostra terra de viatge.

El mangraner és un arbust caducifoli d’entre uns 5 i 8 metres d’alçada. Les fulles, oposades, d’entre 3 i 7 cm. I les seues flors de 5 pètals amb un roig que faria enmudir qualsevol vestit de nit. Efectivament, comparteix terreny d’expansió amb la taronja i les olives. Aquí, per la Ribera o pel Vinalopó en trobareu fàcilment.

La mangrana apareix, regalada del cel, cada 14 d’agost al Misteri d’Elx. I, en aquestes dates, s’estén pels braços d’Elx buscant els seus límits: Crevillent, Santa Pola, Alacant…

COSSINT LA VELA

***********************************

PESCADORS VALENCIANS

********************************************

LA MEUA DONA I LES MEUES FILLES

Joaquim Sorolla i Bastida nasqué a València en l’any 1863. Quedà orfe i, prompte, el seu tiet, d’ofici serraller, el va recollir i intentà donar-li un futur. Així, es matriculà a l’Escola Normal de València (deixarem la broma per a una altra ocasió) i, més tard, anà a l’Escola de Menestrals (1877) i a la de Belles Arts de Sant Carles (1879). Es conta que la seua vida va ser tota una mostra d’esforç i de voluntat d’arribar a totes les metes. D’aquesta forma, compaginava els seus estudis artístics amb el treball a la serralleria del seu tutor. Com tot bon artista, aprengué copiant i, amb la finalitat de copiar Velázquez i Ribera al “Museo del Prado” viatjà a Madrid el 1882.  

El gran viatge a Roma arribaria dos anys més tard quan, a canvi d’El crit del Palleter, la diputació valenciana li donà una pensió. Visqué uns anys a la ciutat eterna i, encara més, uns anys a tocar d’Assís. Cassat el 1887, tornaria, per quedar-se, a Madrid el 1889. En la capital de l’imperio es decidí a fer carrera i buscar-se clients. La dècada dels 90 fou excepcionalment exitosa ja que quinze premis a Europa i Estats Units li reportaren el prestigi necessari i li proporcionaren l’empenta per anar a cercar un estil propi… i la fama. A nivell pictòric podem assenyalar que li agradava la corrent del segle XVII, mentre que els recarregats rococós i els nous aires contemporanis no eren, precissament, de la seua devoció. Centrant-nos en la seua pintura, podem comprovar com s’apropa amb la tècnica a les aquarel·les angleses i als “Indépendants” impressionistes. Tot i això, els seus interessos no tenen res a veure. 

Pel que fa a la seua relació amb la nostra terra de viatge, Sorolla estiuejava a la Malva-rosa. De les seues paraules es desprén una vertadera concepció de la València noucentista. D’una banda afirmava que: “hauria fet ma casa a València i no a Madrid si València fora camí per a arribar a algun lloc”. Però, per altra banda, també confirmava que: “quan parle en castellà, no faig altra cosa sinó traduir de la meua llengua”. Com sempre, dolça bipolaritat valenciana… En 1908, amic i conegut del nord-americà Archer M. Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, va ser convidat a exposar a l’altra banda de l’oceà de migdia i, amb una exposició de 365 obre, aconseguí un total de 160.000 visitants. Indubtablement, aquesta fet canvià la seua vida i ja el deixà enfonsat en l’èxit per sempre més. No trobe millor final per a aquesta biografia que citar al Josep-Frances Ivars en el seu article sobre Sorolla a la GEC. Així ens defineix al pintor valencià:            «Visqué per a pintar, lluitant per triomfar i organitzant comercialment la seua activitat un cop reconegut: cap pintor no fou més aliè que ell a qualsevol bohèmia o irregularitat, tant a nivell quotidià com social. Fou pintor de la burgesia i mai no pretengué d’impugnar-la. Només els seues quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seva terra i un acostament més personal que ideològic a Blasco Ibáñez i les seues idees».I aquí al final, com sempre, Sorolla i Blasco Ibáñez s’acaben abraçant.

Era 8 de setembre, festa major de Santa Pola. El dia de la Maredeu de Loreto. Una xiqueta, de nom Fineta, “se veia postrada a una silla de ruedas” ja que un mal a les cames li impedia caminar. Els metges, despres de nombrosos exàmens, havien determinat que la xiqueta -amb tota seguretat- mai mes podria tornar a caminar. Tractant-se d’un dia de festa, la nena va ser portada a casa d’uns tiets, al centre del poble, des d’on podria veure passar a la Verge. Contaven els que l’acompanyaven a aquell balco, que la xiqueta va resar molt tota la processo. Quan la imatge passà per la Glorieta, just abans d’entrar al Castell on es troba l’ermita i, per tant, a sota el balco, la xiqueta va sentir unes punxades molt fortes a la cama. Breus instants despres, la nena es va alçar i va poder -miraculosament- caminar.

 Aixi va succeir i aixi ho va presenciar tot el poble de Santa Pola. La noticia ràpidament es va estendre i molts -gairebe tot el poble sortit al carrer per la processo- comprovà amb els seus ulls com Fineta tornava a posar-se dempeus. Era 1943. Era el “dia de Lorito”. I la nostra patrona, la Maredeu de Lorito, havia obrat el seu miracle. Tot plegat, en un dia festiu, en el dia mes gran per a tot un poble. Poble peculiar, això, si. Si be a la resta del mon celebren el dia de la Verge de Loreto el 10 de desembre, aqui ho fan el dia 8 de setembre. I eixa, quan la contem, si serà llegenda perquè, tal i com es conta per aci, la Maredeu de Lorito arribà -vinguda d’un port andalus- el dia 10 de desembre.

Açò dels miracles sempre pot quedar -en exces- en mans d’una subjectiva credulitat fervorosa i religiosa. Aquest miracle, però, te la bondat de ser proper en el temps. De ser real en la seua contemporaneitat i de ser contada per gent que: el va viure i el va veure. “Veurè el que creurè” que pensarien alguns. Un fet màgicament miraculos que passa al bagatge històric d’un poble i que no s’oblida: tots ens el recordem. I, per si de cas fallara la memòria, sempre tindrem, com un exvot de memòria, eixa cameta daurada que regalà Fineta a la Maredeu, per agrair-li el seu miracle. Fineta. Una dona eternament agraida i marcada. Tant, que el poble no dubtà mai d’anomenar-la: Fineta la del miracle. I aquest succes no pot acabar aci perquè acompanyà a “la xiqueta” tota la seua. Exactament, fins el mateix dia de la seua mort. Fineta -la del miracle- mori en la dècada passada. I mori, el 8 de setembre, el dia de la Maredeu de Lorito.

 I ara, qui vulga creure, que crega.