Viatge a llevant

Vas al mercado. Te raptan millones de colores, olores, sensaciones… Un sitio entrañable y donde convergen muchos puntos de una sociedad. Allí va gente de diario, gente de una vez a la semana y, como no, extraños sujetos que se lanzan a una aventura -de compra- para la que no están preparados.

Caso real (véase un artículo anterior para conocer la procedencia del sujeto y los motivos por los que protagoniza, una vez más, una etapa de nuestro viaje).– Monólogo interior del protagonista: Bien. Veámos lo que este lindo pueblo nos ofrece en su mercado central. Tendré que llevar cuidado con los autóctonos de la aldea no fuera caso que pretendiera timar/estafar a nuestra merced, que proviene de la más noble villa del reino. A ver, en primer lugar necesito un kilogramo de manzanas. Le haré el pedido a esta noble anciana, que, por anciana, debe tener más presentes los valores de nuestra occidental sociedad. Ajá, que me busque bien las que estén mejor… || Monólog exterior del protagonista: ¡Pero oiga! ¿Cómo se atreve a hacerme eso? Tendrá usted poca vergüenza… Mira que darme la fruta de las cajas de ahí debajo… ¡Claro! Me da las que peor están que tiene usted por ahí dentro en vez de darme estas de aquí fuera que serán las mejores…

N del T (nota del transcriptor): para todos aquellos que no lo sepan, la mejor fruta de los mercados no se encuentra a la vista y al alcance del comprador. La que llamamos “de debajo de la cama”, es decir, la que se encuentra en las cajas ubicadas dentro del puesto y debajo de los mostradores, es aquella a la que sólo tiene acceso el vendedor y es la que tiene mayor calidad de todo el puesto. Efectivament, por norma general, se reserva para los clientes más fieles. Quien sabe si la ignorancia o la posición “a la defensiva” del comprador extranjero le hicieron caer en un error absurdo.

Fa uns articles, parlàvem de la llegenda del dia del miracle. Un dia gens aleatori, mesclat i envernissat amb temàtica catòlica (apostòlica-romana) i amb un pragmatisme brutal. Perquè, la llegenda no tindria rerefons científic, pero l’objectiu que buscava era, una vegada més -com en tantes altres llegendes-, preservar la integritat dels membres de la comunitat. I l’acomplia.

En qualsevol poble costaner i mariner, la mar sempre s’ha mirat amb respecte, admiració i una bona dosi de por. Conscients tots de que es tractava de la font major de subsistència i, per desgràcia també, un dels llocs més perillosos i culpable de més morts prematures. Això es demostra, hui en dia, encara, amb uns fets recents on, un dels meus conciutadans desapareixia, ofegat dins una situació dramàtica, tràgica i amarga, en aigues de l’Atlàntic. El perill i la por, segueixen, per tant, presents en la nostra mentalitat de mar.

La forma de veure el món canvia, a més, segons la procedència de la gent. Per als mariners, anar cap endins significa anar envers la terra mentre que, anar cap afora, significa endinsar-se en la mar més fonda. Justament, tot el contrari que diria algú de terra. Recorde, efectivament, com de menut ma mare em dèia: “no et claves molt dintre” o “ix cap a fora a secar-te”. Ma mare, en efecte, és de terra: és de secà.

En aquests dies de festivitat de -tòpic- la patrona dels mariners i de la gent de la mar, aquesta temàtica i tot l’imaginari cultural ixen a flor de pell. Misses, ofrenes, serantes, processons i cerca-vil·les ens recorden que, tot i l’avanç del turisme i del sector serveis, seguim sent un poble “mariner”. On encara queda gent amb la mentalitat tancada i típica d’aquest grup social. Però, ells no tenen culpa: mai no pogueren tenir una formació com cal, ni una certa esperança de canviar el curs de les seues vides ni una sola empenta que els permetés quedar-se a terra i fer pujar una família (en millors condicions). Hui en dia, molts, joves i vells, encara pensen d’aquesta forma. I segueixen bandejant, pel destí, com una barca.

Per cert, l’objectiu que tenia el dia del miracle era el de marcar l’inici de la temporada de bany. Fins aquell dia, 10 de juliol, ningú es podia banyar a la mar ja que podia morir ofegat. Un cop passava la festivitat de Sant Cristòfol i l’aigua s’havia fet dolça xiquets i majors ja podien còrrer a banyar-se a la platja. I després vindrien els turistes d’Elx. I després els madrilenys. I, hui en dia, ja no hi ha qui puga viure en aquest poble amb tota la massificació i gentada que hi viu.

En un article anterior esmentàvem la màgia del dia “7 del 7”. Hui, ens referim a una altra data igualment màgica i repleta de creences i de mística: el dia 10 de juliol. Tal i com explica el gran escriptor alacantí Joaquim Caturla en la seua obra Rondalles del Baix Vinalopó, la data ve marcada, necessàriament, pel caliu cristià de la festivitat de Sant Cristòfol, molt relacionat amb l’aigua ja que creuava rius amb gent a l’espatlla. Entre ells, el Bon Jesús. La història que envolta aquesta diada a Santa Pola i a molts altres llocs de la costa mediterrània (valenciana, catalana i balear) res té a veure amb la tradició religiosa cristiana.

Efectivament, tal i com ha recollit el senyor Caturla a les Rondalles del Baix Vinalopó –una obra amb uns propòsits compartits als que tenia l’Enric Valor a les Rondalles valencianes i molt recomanable per a qualsevol lector– els nostres avantpassats ens han deixat una llegenda plena de mar i melangia.

Es conta per allí, pel lloc noc nou de Santa Pola, que hi havia una xica que tothora anava a plorar a la vora de la mar. El sol i la lluna li preguntaven la causa de les seues llàgrimes i ella responia que eren pel seu desig –utòpic i no acomplert– de viure a la mar. Vivia, diuen, prop de la serra de Santa Pola però es passava el dia sencer mirant la mar. Encisada pel seu color i la seua lluentor.

Tant plorà i plorà que de la platja de l’Antina va brollar una fonteta. (Cal dir que, hui en dia, en alguns dies de pluja aquesta fonteta torna a brollar aigua i són més d’un els que l’han poguda veure). Un bon dia, un mag se li va aparèixer a la xica i després de contar-li la raó perquè plorava, aquest va decidir convertir-la en sirena i, així, acomplir el seu desig. Al principi se sentí feliç i disfrutava molt de la mar. Poc a poc, començà a adonar-se de que, si bé havia guanyat un do, havia perdut un altre molt important: aquesta xica tenia un amant en la serra i ara, sense cames ni peus, no podia anar a veure’l. Sempre més seria sirena i no podria tornar mai a terra. Fou tanta la pena i la tristesa que sentí que plorà com mai no havia plorat. Es diu, en aquest poble, que per aquest plor, el dia 10 de juliol, a les 12 en punt del migdia, l’aigua de la mar es fa dolça. Per això, a aquest dia, se l’anomena del miracle. I sí, de veritat, es fa dolça.