L’èpica de Jaume I a València

<<A hores de vespres, vaig enviar a dir a Rais Abulgamalet per tal que saberen els cristians que meua era València i que no els feren cap mal als moros i que posaren la meua senyera a la torre que ara és del temple. Jo era entre el riu, el campament i la torre. Quan vaig girar vers orient vaig descavalcar del meu cavall i vaig plorar dels meus ulls i vaig besar la terra per la gran mercè que Déu Nostre Senyor m’havia fet.>>                                                                                               

Antoni Mas i Miralles. Text per a l’espectacle audiovisual i pirotènic “Salve, rei!” (Unió Musical de Santa Pola, José Jaime Sempere Linares; 2000)

Així de poètica sona, en paraules de l’escriptor santapoler, l’entrada de Jaume I a València aquell 9 d’0ctubre de 1238. València, el cap i casal, era conquerida pel rei català. Un rei que portaria la cultura, la població, les lleis, la idiosincràcia i la llengua que, encara hui, es conserva. Aquesta conquesta suposà un punt d’inflexió. Motius pragmàticament econòmics feren a Jaume I crear un nou regne per evitar que les terres adquirides passaren a mans dels nobles aragonesos. D’aquesta forma i amb aquesta casual autonomia, el nostre llevant s’omplia de gent del nord. Una nova aportació vital que hauria de mantenir-se molts segles després.

 Ara, 769 anys després, Jaume I ploraria novament. I ploraria per veure com la seua ciutat “valentiana” abandona i deixa morir la llengua i la cultura -és a dir, la identitat i la forma de veure i relacionar-se amb el món- que ell portà.  Ben prompte, el 9 d’octubre, no tindrem res a celebrar. Per haver perdut la llengua… Per haver perdut el nord…

Més Sorolla (en tres pinzellades)

Presentem un breu recull de l’obra del pintor valencià. Una tria petita i gairebé insignificant dins la seua producció però que ens ha de servir a tots per impregnar amb pintura el nom del nostre artista. Recordeu que la seua biografia la podeu consultar, dins la nostra web, mitjançant aquest vincle: BIOGRAFIA DE SOROLLA

 

COSSINT LA VELA

***********************************

PESCADORS VALENCIANS

********************************************

LA MEUA DONA I LES MEUES FILLES

PINTA’M, SOROLLA (biografia de Joaquin Sorolla i Bastida)

Aquest pintor valencià va donar color i espurna de memòria a l’obra de Blasco Ibáñez. L’amistat que els uní als dos i la forma –metafísica– de com s’estimaven València ens fa imprescindible juntar-los al nostre viatge. De l’Ibáñez ja parlarem. Hui toca parlar de Sorolla.  

 

Joaquim Sorolla i Bastida nasqué a València en l’any 1863. Quedà orfe i, prompte, el seu tiet, d’ofici serraller, el va recollir i intentà donar-li un futur. Així, es matriculà a l’Escola Normal de València (deixarem la broma per a una altra ocasió) i, més tard, anà a l’Escola de Menestrals (1877) i a la de Belles Arts de Sant Carles (1879). Es conta que la seua vida va ser tota una mostra d’esforç i de voluntat d’arribar a totes les metes. D’aquesta forma, compaginava els seus estudis artístics amb el treball a la serralleria del seu tutor. Com tot bon artista, aprengué copiant i, amb la finalitat de copiar Velázquez i Ribera al “Museo del Prado” viatjà a Madrid el 1882.  

 

El gran viatge a Roma arribaria dos anys més tard quan, a canvi d’El crit del Palleter, la diputació valenciana li donà una pensió. Visqué uns anys a la ciutat eterna i, encara més, uns anys a tocar d’Assís. Cassat el 1887, tornaria, per quedar-se, a Madrid el 1889. En la capital de l’imperio es decidí a fer carrera i buscar-se clients. La dècada dels 90 fou excepcionalment exitosa ja que quinze premis a Europa i Estats Units li reportaren el prestigi necessari i li proporcionaren l’empenta per anar a cercar un estil propi… i la fama. A nivell pictòric podem assenyalar que li agradava la corrent del segle XVII, mentre que els recarregats rococós i els nous aires contemporanis no eren, precissament, de la seua devoció. Centrant-nos en la seua pintura, podem comprovar com s’apropa amb la tècnica a les aquarel·les angleses i als “Indépendants” impressionistes. Tot i això, els seus interessos no tenen res a veure. 

 

Pel que fa a la seua relació amb la nostra terra de viatge, Sorolla estiuejava a la Malva-rosa. De les seues paraules es desprén una vertadera concepció de la València noucentista. D’una banda afirmava que: “hauria fet ma casa a València i no a Madrid si València fora camí per a arribar a algun lloc”. Però, per altra banda, també confirmava que: “quan parle en castellà, no faig altra cosa sinó traduir de la meua llengua”. Com sempre, dolça bipolaritat valenciana… En 1908, amic i conegut del nord-americà Archer M. Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, va ser convidat a exposar a l’altra banda de l’oceà de migdia i, amb una exposició de 365 obre, aconseguí un total de 160.000 visitants. Indubtablement, aquesta fet canvià la seua vida i ja el deixà enfonsat en l’èxit per sempre més. No trobe millor final per a aquesta biografia que citar al Josep-Frances Ivars en el seu article sobre Sorolla a la GEC. Així ens defineix al pintor valencià:            «Visqué per a pintar, lluitant per triomfar i organitzant comercialment la seua activitat un cop reconegut: cap pintor no fou més aliè que ell a qualsevol bohèmia o irregularitat, tant a nivell quotidià com social. Fou pintor de la burgesia i mai no pretengué d’impugnar-la. Només els seues quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seva terra i un acostament més personal que ideològic a Blasco Ibáñez i les seues idees».I aquí al final, com sempre, Sorolla i Blasco Ibáñez s’acaben abraçant.

El miracle

Aquesta història -aquest succes- podria tenir color a rondalla, sabor de llegenda o flaire de paràbola si no fos perquè, entre altres coses, va passar de veritat. I no dic açò com a lògica i atractiva introduccio d’una “leyenda religiosa” si no perquè, al darrere, hi ha fonts documentals que ho avalen i tot un poble que ho presencià fa ja, 64 anys.

Era 8 de setembre, festa major de Santa Pola. El dia de la Maredeu de Loreto. Una xiqueta, de nom Fineta, “se veia postrada a una silla de ruedas” ja que un mal a les cames li impedia caminar. Els metges, despres de nombrosos exàmens, havien determinat que la xiqueta -amb tota seguretat- mai mes podria tornar a caminar. Tractant-se d’un dia de festa, la nena va ser portada a casa d’uns tiets, al centre del poble, des d’on podria veure passar a la Verge. Contaven els que l’acompanyaven a aquell balco, que la xiqueta va resar molt tota la processo. Quan la imatge passà per la Glorieta, just abans d’entrar al Castell on es troba l’ermita i, per tant, a sota el balco, la xiqueta va sentir unes punxades molt fortes a la cama. Breus instants despres, la nena es va alçar i va poder -miraculosament- caminar.

 Aixi va succeir i aixi ho va presenciar tot el poble de Santa Pola. La noticia ràpidament es va estendre i molts -gairebe tot el poble sortit al carrer per la processo- comprovà amb els seus ulls com Fineta tornava a posar-se dempeus. Era 1943. Era el “dia de Lorito”. I la nostra patrona, la Maredeu de Lorito, havia obrat el seu miracle. Tot plegat, en un dia festiu, en el dia mes gran per a tot un poble. Poble peculiar, això, si. Si be a la resta del mon celebren el dia de la Verge de Loreto el 10 de desembre, aqui ho fan el dia 8 de setembre. I eixa, quan la contem, si serà llegenda perquè, tal i com es conta per aci, la Maredeu de Lorito arribà -vinguda d’un port andalus- el dia 10 de desembre.

Açò dels miracles sempre pot quedar -en exces- en mans d’una subjectiva credulitat fervorosa i religiosa. Aquest miracle, però, te la bondat de ser proper en el temps. De ser real en la seua contemporaneitat i de ser contada per gent que: el va viure i el va veure. “Veurè el que creurè” que pensarien alguns. Un fet màgicament miraculos que passa al bagatge històric d’un poble i que no s’oblida: tots ens el recordem. I, per si de cas fallara la memòria, sempre tindrem, com un exvot de memòria, eixa cameta daurada que regalà Fineta a la Maredeu, per agrair-li el seu miracle. Fineta. Una dona eternament agraida i marcada. Tant, que el poble no dubtà mai d’anomenar-la: Fineta la del miracle. I aquest succes no pot acabar aci perquè acompanyà a “la xiqueta” tota la seua. Exactament, fins el mateix dia de la seua mort. Fineta -la del miracle- mori en la dècada passada. I mori, el 8 de setembre, el dia de la Maredeu de Lorito.

 I ara, qui vulga creure, que crega.

La transició: la base del nostre present

La transició es configura com un període de trànsit polític. Comprèn des de la mort del dictador (1975) fins l’aprovació de la constitució espanyola (1978) i dels estatuts d’autonomia (el del País Valencià en 1982). Es configura, alhora, com un procés de descentralització. L’elaboració d’estatuts estava pensada, en principi, només per a Catalunya, Euskadi i Galícia tot i que s’acabarà generalitzant per a tots. Per accedir a l’autonomia, la Constitució presenta dues vies d’accés.

 

 

Article 151

è    Implica referèndum, cambra legislativa amb capacitat legislativa i un president que té poder per convocar eleccions, dissoldre el parlament, etc. tot establint un calendari electoral propi.

Per poder accedir per aquesta via hi havien 3 possibilitats:

1) Autonomies històriques; és a dir, que tingueren un marc legal en la II República. Se sobreentén que venia a considerar la il·legalitat del cop d’estat.

2) Territoris on les seues llibertats foren eliminades il·legalment. Açò és pensat per a Navarra, tot i que, s’hi podria incloure el País Valencià (guerra de successió).

3) El 95% dels ajuntaments foren partidaris d’entrar per l’article 151. Si es donava aquesta circumstància, el govern central es veia obligat a convocar referèndum. Andalusia el celebrà el 28 de febrer de 1981, la mateixa data en que estava previst que se celebrés al País Valencià. El cop d’estat del 23-F va provocar que el PSPV (PSOE) canviés de parer i s’unís a la UCD per tal de bloquejar aquesta opció.

Cal afegir que tant el País Valencià com Aragó i les Illes Canàries van intentar el procés per la via del 151 però acabaren duent-lo a terme pel 143. A més, el cas de Navarra es presentà, més que com a establiment de l’autonomia, com una actualització dels furs que havien estat vigents, fins i tot, durant la dictadura.

Article 143

è    No contempla el referèndum. No deixa clar si les comunitats autònomes d’aquest article tindrien cambra i capacitat legislativa.

Lleis posteriors com la LOAPA han igualat els sostres competencials. Aquesta segona opció podria haver desembocat en un règim provincial.

Al País Valencià s’afegiren competències en educació i sanitat basant-se en el fet de que aquí hi ha una cultura autòctona. Tot i això, el poble valencià no està reconegut amb capacitat ja que no es pot pronunciar amb referèndum. Cosa que fa que la legitimitat del poble valencià no es trobe a la mateixa altura que la d’altres.

Sobre Ferran Archilés

Vist l’interés que ha despertat, en aquest blog, la figura de Ferran Archilés, afegisc algunes breus notes a mode de biografia. Si voleu aprofundir en la seua obra, no dubteu en consultar, especialment, els seus articles de crítica a l’obra de Joan Fuster. En aquest enllaç trobareu dades sobre la seua bibliografia. En aquest altre, la transcripció d’una conversa del senyor Archilés sobre el franquisme a Castelló. Tant de bo, tota aquesta informació vos resulte de molt interés.

Tractar la temàtica de la identitat valenciana significa, per desgracia, encara avui dia, endinsar-se en un tema tabú, amb un munt de prejudicis, i exposar-se a no poques crítiques del “poble valencià”. Tot i això, i per necessitats històriques i de plantejament de present i de futur, cal que els historiadors facen un colp d’ull al passat i siguen capaços, amb la major objectivitat i capacitat científica possibles, d’aportar-nos un seguit de dades i de reflexions vàlides per a un debat madur i racional.  

Indubtablement, l’obra de Joan Fuster va encetar una nova forma d’adreçar-se a la història i valorar-la. Gràcies a la gran tasca d’aquest humanista i a tota la seua producció assagística – especialment a l’obra Nosaltres, els valencians – es va poder iniciar al País Valencià un treball historiogràfic que, a banda de tractar fets i dades, es començava a qüestionar l’eterna pregunta de la nostra identitat. Avui dia, segueix vigent aquesta corrent i és seguida, fins i tot, pels crítics a la visió fusteriana. Cas, efectivament, en el que trobem a Ferran Archilés.

Ferran Archilés Cardona és professor de la Universitat de València. Allí, forma part del Departament d’Història contemporània de la Facultat de Geografia i història. La seua tasca investigadora s’ha centrat en l’estudi de la construcció de la identitat valenciana i, conseqüentment, de tot el context que envolta la crisi del 98: des de la Restauració fins el Franquisme. La seua bibliografia està composta per un seguit d’articles, dels que destaquem “El país de Blasco Ibáñez” a la revista Avenç, “Hacer región es hacer patria. La región en el imaginario de la nación española de la Restauración” a la revista Ayer i, amb l’historiador Manuel Martí, “La construcció de la regió com a mecanisme nacionalitzador i la tesi de la dèbil nacionalització espanyola” a la revista Afers.

 El llibre que ressenyàvem en un article anterior, Parlar en nom del poble: cultura política, discurs i mobilització social al republicanisme castellonenc (1891-1909), va ser guardonat, l’any 2001, amb el Premi Ciutat de Castelló, Humanitats, que atorga l’Ajuntament de la capital de la Plana.  Com dèiem adés, la tasca científica de l’autor ha anat dirigida envers el període històric de transició al segle XX. A més, ha mostrat molt interès, al llarg de tota la seua producció, per la seua ciutat natal, Castelló. Precisament, en aquestos dos  àmbits s’englobava el llibre que tractàvem en una altra ocasió. Tot plegat, des d’una visió que, tot i semblar localista, es revelava, en llegir l’obra, com a punt d’influència important en el desenvolupament de tota una narrativa nacional.

El Metro, una de mis pasiones

Quienes me conocen saben, de sobras, que hablar del metro (el mejor, más cómodo, más rapido y más racional de los medios de transporte) significa adentrarse en una de mis temáticas favoritas. Quizás por una ilusión de la infancia por visitar las grandes ciudades o quizás por la falta de transporte ferroviario en mi localidad he llegado, hoy en día, a esta situación. Hemos incorporado a nuestro blog una historia cronológica (lógicamente) del metro de Valencia. Podeis acceder al primer capítulo por este vínculo: Historia del metro de Valencia

El Metro de València, llevado por Ferrocarrils de la Generalitat y explotado bajo la marca comercial de Metrovalencia, ha sido el que más he transitado. Un metro nuevo y viejo, un metro antagónico e incoherente que posee en su seno dos mundos que nada tienen que ver. Ya cerca de su vigésimo aniversario, el Metro se renueva y resuelve los problemas del pasado. Todo con tal de que llegue a todos la modernidad y la comodidad del futuro. Quizás algunos elementos lleguen tarde, quizás se puedan paliar unos errores que nunca debieron producirse. La aventura del Metro debe seguir y, sin posibilidad de vuelta atrás, renovarse y llegar a todos los límites. En 2008 hará 20 años de la inauguración del metro ”como tal”. Mucho antes, 100 años antes, un “trenet” empezaba a marcar los pasos de lo que hoy podemos disfrutar en forma de Metro.

 

Finals del segle XIX. Pocs anys després de promulgar-se la Llei de ferrocarrils i tramvies, es constitueix a València l’empresa Sociedad valenciana de tranvías, primera concessionària. Tot allò ocorria el 16 de gener de 1885. Tres anys més tard, amb només un any d’obres, el 18 de juliol de 1888 s’obria al trànsit el primer tram del Trenet: Estació central de València – Llíria. Des d’aquest moment, i en una mena de “boom” d’expansió, ràpidament es començava a crear tot un entramat de xarxes que comunicarien València i bona part de la seua rodalia. Els següents vint anys serien cabdals en la construcció del Trenet. D’aquesta manera, quan acabe la dècada de 1910, ja tindrien contacte amb la capital: Bétera, Alboraia, el Grau de València, Museros, Rafelbunyol, Picassent, Carlet, Alberic, Castelló de la Ribera i Torrent.

El capítol republicà (Part i II)

L’anticlericalisme, però, fou el factor mobilitzador originari. Ja pels volts de 1890, es configurava dins el moviment polític i s’aprofità com a ciment comunitari. A més de l’ús retòric, també se’n feu un ús pragmàtic. Així, doncs s’aconseguia donar una visió radical en moments de dretanització del partit. Els republicanistes s’aprofitaren de l’ambivalència de Gasset (mescla de demagògia i vertadera creença) i defensaven la compatibilitat del liberalisme i la religió. En períodes electorals, l’anticlericalisme s’aprofitava com a element de propaganda i, fins i tot, arribant a polititzar la figura de la dona. El seguit d’incidents continus propicià una polarització de la societat.

 

 

Pel que fa a l’obrerisme, la fórmula interclassista emprada pels republicans havia permès englobar a tothom. D’una forma autònoma al si del partit, es desenvolupaven els moviments del que era el gros de la base de votants: els sectors populars. Amb un punt de vista paternalista, les elits del partit pretenien una millora moral, justícia i progrés. D’aquesta forma fomentaren l’educació i recolzaren actes i celebracions reivindicatives. Amb tot, aconseguien que els socialistes no pogueren fer-se amb una part de l’electorat que, per lògica, els pertocava. Igual que havien fet amb l’imaginari del Castelló liberal, els republicans s’apropiaven també l’imaginari del Castelló popular i obrer.

 

En aquesta línia, els republicans jugaven amb la idea que eren els únics que podien controlar les masses i, a més, donar solució als seus problemes. No tingueren problema, doncs, amb obrir centres obrers i recolzar les vagues i les seues peticions. D’aquesta manera, aconseguiren retardar la consolidació dels sindicats i la bona sintonia entre republicans i obrers que, a València, s’hauria de trencar molt abans.

 

L’afinitat de republicans i obrers va quedar palesa a les diferents jornades de vaga i reivindicació que se succeïren als anys 1902 i 1904. L’actitud negociadora de Gasset i la resolució favorable dels conflictes va tornar a beneficiar, novament, els republicans. Pel que fa a la relació amb els socialistes, també aconseguiren captar i atraure cap al seu si un potencial vot d’esquerres. No seria per tant fins la dècada dels 20 que el partit socialista començarien a tenir algun resultat ja més considerable.

Així doncs, la dualitat dels republicans els va permetre partir del recolzaments d’alguns sectors de la burgesia i, per mitjà de la retòrica interclassista, copsar l’interès de les classes més populars. El model econòmic que assumien era el dels grups més dinàmics de la burgesia castellonenca. Aquest tenia una base política i, gràcies a la lectura comunitària que se’n feia, era recolzada també pels obrers.

 

 

La principal tasca que els republicans efectuaren en matèria econòmica fou, d’una banda, promoure la construcció d’infrastructures (port, carreteres, ferrocarril) i, d’altra banda, intentar aconseguir un fluït desenvolupament de les activitats d’exportació (amb la taronja al centre, inevitablement). En tot els processos de reivindicació de les obres i de les mesures econòmiques no van dubtar, els republicans, a aliar-se amb liberals i conservadors segons els convingués. Siga com siga, i sempre amb la retòrica patriòtica (local) per davant, van aconseguir treure bons rèdits electorals. I sempre, sempre, aconseguien quedar bé i treure’n profit. Tot i que, amb la crisi de la taronja i el naixement del cooperativisme, mai serien capaços de trencar la gran influència que, sobre aquest camp, tenia el clericalisme.

 

A Castelló van saber aliar-se amb esquerrans i obreristes. Van anular per complet als socialistes. A València, el seu discurs va anar desgastant-se i no va aprofitar cap possibilitat d’unió. A Castelló els republicans sobrevisqueren ben tocant a la II República. Els blasquistes, prou abans, havien hagut de dir prou.

El capítol republicà (Part I)

El republicanisme va tenir, a principis de segle XX i a terres de València i Castelló, un protagonisme cabdal. Espill pel mig, blasquistes a València i gassetistes a Castelló, configuraven un panorama radical. Efectivament, en aquell moment s’havia de construir les identitats d’aquesta terra. I ho van fer. Tan i tant bé que, encara hui, som un reflex d’aquelles construccions noucentistes. Per veure amb més detall aquest fenomen radical i republicà aportem la ressenya del llibre Parlar en nom del poble, de l’historiador castellonenc Ferran Archilés, i obra amb què guanya el premi Humanitats 2001 de l’Ajuntament de Castelló.  

SI VOLEU CONSULTAR LA BIOGRAFIA DE SOROLLA, CLIQUEU ACÍ

Castelló ha tingut, des d’antic, una bona fama com a ciutat republicana. En un període de temps prou extens, de finals segle XIX fins ben avançat el segle XX, el republicanisme es va configurar com a força hegemònica a la capital de la Plana. Amb una ideologia basada en el localisme –en contra el centralisme de la Restauració i del passat– i amb un clar component de nacionalisme espanyol, aconseguia uns nivells de mobilització mai vistos fins llavors. La nova dinàmica del sufragi universal masculí no aconseguiria derrocar el sistema, però obria la porta a una nova dinàmica de política de masses.

 

BIOGRAFIA DE SOROLLA

Del model insurreccional original es passaria a un nou model social. La regeneració i la influència democratitzadora feren possible l’aparició d’un espai polític alternatiu. A la mort del líder González Chermà, Fernando Gasset es posava al capdavant dels republicans. Amb ell, un nou model per a la política de masses seria possible. El discurs populista, amb tots els matisos d’anticlericalisme i anticatalanisme, farien de tapadora a un conservadorisme creixent dins d’un partit d’elits formades culturalment i amb una bona posició econòmica.  

 

La principal força del republicanisme castellonenc, de la mateixa forma que al blasquisme, coincidia amb la seua principal debilitat: la reducció de l’actuació política a l’àmbit exclusivament local. En alguns moments, la mancança d’objectius va ser cobert amb un discurs radical que permetia l’agitació contínua de les masses. L’actuació política s’anava moderant amb els anys. La retòrica, en canvi, va continuar radicalitzada al llarg de tota la seua història. Els republicans mostraven el seu pragmatisme amb l’abandó de la via de la insurrecció i una aposta ferma pel parlamentarisme. Amb el temps s’acomodarien al poder i no dubtaren a seguir qualsevol estratègia per tal de seguir manant.

 

El republicanisme suposava l’aparició d’un partit de masses en contrast amb els partits de notables. El partit trencava els límits de la política i passava a l’àmbit social i cultural. En resum, formava part de la vida quotidiana i representava el “paradigma de comprensió de la realitat”. Els republicans havien construït a Castelló un espai públic alternatiu amb un conjunt de xarxes de sociabilitat pròpies (actes, activitats, premsa, centres culturals, societats obreres, etc.) i amb una gran mobilització social (actes, boicots, protestes…). Tot plegat propaganda i moviments perquè la gent s’identifiqués amb el partit. Però, inevitablement, una brutal activitat de construcció de la identitat.

 

El patriotisme local que observem vehicula el patriotisme nacional. El republicanisme de Castelló es basava en mites liberals. Mites locals que acabaren convertits en símbols nacionals. Efectivament, a la capital de la Plana trobàvem una conjunció del “zorrillisme” (conservador, regeneracionista i nacionalista), autonomisme provincial i el radicalisme lerrouxista. Ja a la seua precoç tesi doctoral, Gasset exposava les seues idees nacionalistes. La nació espanyola es fonamentava en elements naturals, històrics i psicològics. Influït pels seus mestres, el futur líder republicà justificava la nació espanyola des del nacionalisme espanyol.

 

Paral·lelament al desenvolupament del nacionalisme espanyol, brotava un sentiment anticatalanista. D’una banda, l’argument econòmic criticava la negativa catalana al lliurecanvi que demanaven els valencians sota una gran crisi de la taronja. D’altra banda, l’argument ideològic on criminalitzaven el fet que els catalans tingueren una altra visió d’Espanya, foren conservadors i clericals i, fins i tot, pogueren arribar a plantejar el separatisme. El recurs de l’anticatalanisme va ser molt útil i va salvar els republicans en un moment on havien perdut l’originalitat del seu discurs i, a més, no podien seguir als moviments obrers en les seues demandes. L’aparició del regionalisme valencià va ser una ofensa i un blanc continu dels seus atacs. La llengua fou un element considerat retrògrad: la diglòssia va ser una constant al si del republicanisme.  

 

Escuts que fan història

                            

Parlar de símbols significa, sempre, endinsar-se en un terreny perillós: amb polèmiques, disputes i tot d’elements que interpel·len directament a la part més profunda de l’ésser. En el nostres cas, el cas valencià, resulta molt més dificultós. Parlar de símbols significa parlar d’identitats, d’elements abstractes i artístics que recullen el sentiment comú d’una -valga la redundança- comunitat. I, en aquest tros del mapa, com bé és sabut, la nostra identitat és, encara hui, quelcom incògnit i éter que pul·lula pels camins de l’atzarós pas del temps. Els escuts de la nostra terra intenten, tot i això, ser aliens a una polèmica arrelada però que, en molts casos, sembla més bé un producte de laboratori que una reflexió feta a consciència i amb racionalitat.

Fruit d’una conversa amb un gran amic meu, em feia caure en un detall que, tot i ser vist, m’havia passat prou desapercebut.  L’escut de València, amb tota la seua elegància i fortalesa -pròpia del cap i casal- compta amb dues “L” que flanquegen la nostra senyera. Em deia el meu amic, tot satisfent la meua curiositat, que, en llenguatge heràldic, aquesta L correspon a “lleial” i, que si València en té dues, és perquè, en el seu dia fou una ciutat “doblement lleial”. Així doncs, amb aquesta informació, intente aprofundir un poc més en l’assumpte.

Abans de la conquesta cristiana (evite molt conscientment el terme “reconquesta”), els escuts locals utilitzats eren aquells que ens havien llegat els romans. La ciutat del Túria tenia com a signe distintiu: una ciutat sobre un riu. Sembla lògic veient què és realment València: una ciutat sobre un riu. A partir del segle XIV, els escuts es van anar canviant per símbols propis de la nova dinastia. La capital valenciana va adoptar, dins un acord del Consell de la ciutat el 1377, la senyera pròpia coronada i acompanyada amb les esmentades “L” que marcaven la lleialtat doble. Fent una mica d’història comprovem que, aquesta lleialtat, prové de la resistència que mostrà la ciutat davant els dos setges que, les tropes del castellà rei Pedro el Cruel, dugueren a terme en 1363 i 1364. Al llarg del segle XVII va anar apareixent la figura de la rata-penada, com tots sabem, fent al·lusió a la llegenda de Jaume I on, la nit abans d’entrar a València, va presenciar una rata-penada posada sobre la seua tenda de campanya. Ell la va considerar un signe de bon auguri i, efectivament, així va ser. L’últim element que s’incorporà a l’escut foren les dues rames de llorer que atorgà -hipòcrita?- el rei Fernando VII per la defensa de la ciutat davant el general francés Moncey.  

L’escut d’Alacant, per la seua banda, suposa una recopilació de tota la seua història. A més d’aparèixer el seu il·lustre tossal del Benacantil tot alçat enmig de la mar, podem veure una representació del que seria, bé l’antic alcàsser àrab o bé el seu actual castell de Santa Bàrbara. La senyera, igual que a l’ensenya valenciana, no podia faltar, en aquest cop, per damunt de la fortalesa. El més interessant però, a banda de la corona o de la resta d’ensenyes que la flanquegen, són les quatre lletres. En parelles A-L L-A, podem conèixer tota la història d’Alacant. 1. En primer lloc Akra-Leuka (punta blanca), nom original de la primera colònia grega. 2. D’ahí, derivà al llatinitzat nom de Lucentum (pronunciat lukentum). 3. Finalment, i per la inclusió de l’article àrab, Al-Lukentum acabà desembocant en l’actual Alacant. Així doncs, podem veure com els escuts no escapen de la gran temptació humana d’interpretar la història. Siga com siga, la seua lògica característica de sobreviure als temps, ens permet veure com on hui no hi ha res, abans, hi hagué molt. I per a mostra de tots ahí, fins i tot a la catedral d’Oriola, estan tots aquestos escuts. Curiosament, sense veure mai ni un sol bri de blau. Però bé, això ja és un altre tema…