Viatge a llevant

Un dels passos importants que es dugué a terme durant el franquisme consistí a finalitzar les obres d’electrificació de totes les línies. Si bé en 1916 ja s’havia dut a terme l’operació en el traçat al Grau, no seria fins l’any 1959 que l’electricitat arribaria fins a Castelló de la Ribera.

El 1957, la famosa riuada va provocar, com a la resta de la ciutat, uns efectes devastadors. La primera conseqüència que tingué fou la clausura del tram que unia Jesús amb Natzaret. Aquest dur colp no va feu més que enfonsar definitivament la Compaía de tranvías y ferrocarriles de Valencia. D’aquesta forma, el 1964, la pèssima situació econòmica de l’empresa l’obligà a plegar i a revertir de forma anticipada totes les seues concessions. Els ferrocarrils anirien a mans de l’Estat i l’Ajuntament de València es faria càrrec dels tramvies i els autobusos.

L’any 1965 es fundava FEVE, Ferrocarriles españoles de vía estrecha, que venia a substituir a EFE, Explotación de ferrocarriles por el Estado qui havia gestionat durant un any el Trenet. Aquesta època va resultar prou negativa per a la infrastructura valenciana ja que FEVE, com a empresa estatal, havia de redistribuir el capital per totes les línies, foren o no productives. El Trenet, que continuà augmentant el seu nombre d’usuaris, va anar veient com el seu material es quedava obsolet. Unitats i traçats s’anaven desgastant i les noves incorporacions no eren més que unitats de segona mà que FEVE traslladava d’altres punts de la seua xarxa. D’especial importància resulta indicar que, en aquell moment, l’estació Pont de Fusta era una de les que major trànsit ferroviari suportava de tot Europa.

L’últim pas en l’evolució del Trenet al Metro es va donar a mitjans anys 80. FEVE havia començat la construcció del túnel subterrani que uniria les línies de nord a sud i, fruit del procés autonòmic, la gestió de les línies passà a mans de la Generalitat valenciana. Per tal d’administrar aquest servei públic es crearia l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana en l’any 1986.

<<A hores de vespres, vaig enviar a dir a Rais Abulgamalet per tal que saberen els cristians que meua era València i que no els feren cap mal als moros i que posaren la meua senyera a la torre que ara és del temple. Jo era entre el riu, el campament i la torre. Quan vaig girar vers orient vaig descavalcar del meu cavall i vaig plorar dels meus ulls i vaig besar la terra per la gran mercè que Déu Nostre Senyor m’havia fet.>>                                                                                               

Antoni Mas i Miralles. Text per a l’espectacle audiovisual i pirotènic “Salve, rei!” (Unió Musical de Santa Pola, José Jaime Sempere Linares; 2000)

Així de poètica sona, en paraules de l’escriptor santapoler, l’entrada de Jaume I a València aquell 9 d’0ctubre de 1238. València, el cap i casal, era conquerida pel rei català. Un rei que portaria la cultura, la població, les lleis, la idiosincràcia i la llengua que, encara hui, es conserva. Aquesta conquesta suposà un punt d’inflexió. Motius pragmàticament econòmics feren a Jaume I crear un nou regne per evitar que les terres adquirides passaren a mans dels nobles aragonesos. D’aquesta forma i amb aquesta casual autonomia, el nostre llevant s’omplia de gent del nord. Una nova aportació vital que hauria de mantenir-se molts segles després.

 Ara, 769 anys després, Jaume I ploraria novament. I ploraria per veure com la seua ciutat “valentiana” abandona i deixa morir la llengua i la cultura -és a dir, la identitat i la forma de veure i relacionar-se amb el món- que ell portà.  Ben prompte, el 9 d’octubre, no tindrem res a celebrar. Per haver perdut la llengua… Per haver perdut el nord…

Finals del segle XIX. Pocs anys després de promulgar-se la Llei de ferrocarrils i tramvies, es constitueix a València l’empresa Sociedad valenciana de tranvías, primera concessionària. Tot allò ocorria el 16 de gener de 1885. Tres anys més tard, amb només un any d’obres, el 18 de juliol de 1888 s’obria al trànsit el primer tram del Trenet: Estació central de València – Llíria. Des d’aquest moment, i en una mena de “boom” d’expansió, ràpidament es començava a crear tot un entramat de xarxes que comunicarien València i bona part de la seua rodalia. Els següents vint anys serien cabdals en la construcció del Trenet. D’aquesta manera, quan acabe la dècada de 1910, ja tindrien contacte amb la capital: Bétera, Alboraia, el Grau de València, Museros, Rafelbunyol, Picassent, Carlet, Alberic, Castelló de la Ribera i Torrent.

Per tal de dur a terme aquestes connexions, es va disposar d’una ordenació en dos eixos. D’una banda, a la part nord de la ciutat, ens trobàvem l’estació Central (actualment Pont de Fusta), establerta com a punt d’eixida dels trens a Llíria i Rafelbunyol; Marxalenes es convertí en el punt intermedi entre Bétera i el Grau; i, finalment, a l’Empalme es podia fer transbordament entre les línies de Bétera i Llíria. D’altra banda, a la part sud, l’estació de Jesús (que manté en l’actualitat aquest nom), fou punt de partida dels trens al barri de Natzaret i a Castelló de la Ribera.

En 1891, enmig del bullici tecnològic i empresarial dels transports apareixia una nova empresa: la Sociedad general de tranvías. Aquesta empresa, va iniciar, ben prompte, una forta competència amb la ja existent Sociedad valenciana de tranvías. Aquesta mena de mà a mà, que s’intensificà amb l’aparició de nombroses concessions, va arribar a provocar que, alguns dels trajectes –com el que arribava al Grau– foren oferts per les dues empreses. Això sí, una amb tramvies de tracció animal i, l’altra, amb tramvies de vapor. El 1898, un intel·ligent moviment empresarial va aconseguir fer-se amb el monopoli de transport de València. Es tractava de la Compagnie Génerale des Tramways de Valence (Espagne) Société Lyonnaise, més coneguda popularment com “la lionesa”. La jugada tenia la seua lògica econòmica en tant que, en aquell moment, la capital valenciana i la seua zona metropolitana es configuraven com un dels espais geogràfics millor comunicats de tota la Península.

El 1917, un seguit de retards en la millora de la xarxa i el fort impacte fiscal que patia la “lionesa” en un moment de proteccionisme econòmic, van propiciar la fusió d’aquesta empresa amb la Sociedad valenciana de tranvías. D’aquesta manera, naixia l’empresa que, durant més de quaranta anys, es faria càrrec del Trenet: la Compaía de tranvías y ferrocarriles de Valencia. Aquest llarg període, que es va veure acompanyat de guerres i de penúria, es va acabar configurant com un dels moments més importants en l’expansió del ferrocarril. Ja en aquell moment es començà a  plantejar la unió dels dos punts neuràlgics de transport: Pont de Fusta i Jesús. D’aquesta manera, s’obriria un corredor entre la València sud i la València nord. Efectivament, aquesta connexió seria la primera acció que duria a terme Ferrocarrils de la Generalitat en 1988 i amb la qual naixeria Metrovalència.

Presentem un breu recull de l’obra del pintor valencià. Una tria petita i gairebé insignificant dins la seua producció però que ens ha de servir a tots per impregnar amb pintura el nom del nostre artista. Recordeu que la seua biografia la podeu consultar, dins la nostra web, mitjançant aquest vincle: BIOGRAFIA DE SOROLLA

COSSINT LA VELA

***********************************

PESCADORS VALENCIANS

********************************************

LA MEUA DONA I LES MEUES FILLES

Aquest pintor valencià va donar color i espurna de memòria a l’obra de Blasco Ibáñez. L’amistat que els uní als dos i la forma –metafísica– de com s’estimaven València ens fa imprescindible juntar-los al nostre viatge. De l’Ibáñez ja parlarem. Hui toca parlar de Sorolla.  

Joaquim Sorolla i Bastida nasqué a València en l’any 1863. Quedà orfe i, prompte, el seu tiet, d’ofici serraller, el va recollir i intentà donar-li un futur. Així, es matriculà a l’Escola Normal de València (deixarem la broma per a una altra ocasió) i, més tard, anà a l’Escola de Menestrals (1877) i a la de Belles Arts de Sant Carles (1879). Es conta que la seua vida va ser tota una mostra d’esforç i de voluntat d’arribar a totes les metes. D’aquesta forma, compaginava els seus estudis artístics amb el treball a la serralleria del seu tutor. Com tot bon artista, aprengué copiant i, amb la finalitat de copiar Velázquez i Ribera al “Museo del Prado” viatjà a Madrid el 1882.  

El gran viatge a Roma arribaria dos anys més tard quan, a canvi d’El crit del Palleter, la diputació valenciana li donà una pensió. Visqué uns anys a la ciutat eterna i, encara més, uns anys a tocar d’Assís. Cassat el 1887, tornaria, per quedar-se, a Madrid el 1889. En la capital de l’imperio es decidí a fer carrera i buscar-se clients. La dècada dels 90 fou excepcionalment exitosa ja que quinze premis a Europa i Estats Units li reportaren el prestigi necessari i li proporcionaren l’empenta per anar a cercar un estil propi… i la fama. A nivell pictòric podem assenyalar que li agradava la corrent del segle XVII, mentre que els recarregats rococós i els nous aires contemporanis no eren, precissament, de la seua devoció. Centrant-nos en la seua pintura, podem comprovar com s’apropa amb la tècnica a les aquarel·les angleses i als “Indépendants” impressionistes. Tot i això, els seus interessos no tenen res a veure. 

Pel que fa a la seua relació amb la nostra terra de viatge, Sorolla estiuejava a la Malva-rosa. De les seues paraules es desprén una vertadera concepció de la València noucentista. D’una banda afirmava que: “hauria fet ma casa a València i no a Madrid si València fora camí per a arribar a algun lloc”. Però, per altra banda, també confirmava que: “quan parle en castellà, no faig altra cosa sinó traduir de la meua llengua”. Com sempre, dolça bipolaritat valenciana… En 1908, amic i conegut del nord-americà Archer M. Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, va ser convidat a exposar a l’altra banda de l’oceà de migdia i, amb una exposició de 365 obre, aconseguí un total de 160.000 visitants. Indubtablement, aquesta fet canvià la seua vida i ja el deixà enfonsat en l’èxit per sempre més. No trobe millor final per a aquesta biografia que citar al Josep-Frances Ivars en el seu article sobre Sorolla a la GEC. Així ens defineix al pintor valencià:            «Visqué per a pintar, lluitant per triomfar i organitzant comercialment la seua activitat un cop reconegut: cap pintor no fou més aliè que ell a qualsevol bohèmia o irregularitat, tant a nivell quotidià com social. Fou pintor de la burgesia i mai no pretengué d’impugnar-la. Només els seues quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seva terra i un acostament més personal que ideològic a Blasco Ibáñez i les seues idees».I aquí al final, com sempre, Sorolla i Blasco Ibáñez s’acaben abraçant.

Aquesta història -aquest succes- podria tenir color a rondalla, sabor de llegenda o flaire de paràbola si no fos perquè, entre altres coses, va passar de veritat. I no dic açò com a lògica i atractiva introduccio d’una “leyenda religiosa” si no perquè, al darrere, hi ha fonts documentals que ho avalen i tot un poble que ho presencià fa ja, 64 anys.

Era 8 de setembre, festa major de Santa Pola. El dia de la Maredeu de Loreto. Una xiqueta, de nom Fineta, “se veia postrada a una silla de ruedas” ja que un mal a les cames li impedia caminar. Els metges, despres de nombrosos exàmens, havien determinat que la xiqueta -amb tota seguretat- mai mes podria tornar a caminar. Tractant-se d’un dia de festa, la nena va ser portada a casa d’uns tiets, al centre del poble, des d’on podria veure passar a la Verge. Contaven els que l’acompanyaven a aquell balco, que la xiqueta va resar molt tota la processo. Quan la imatge passà per la Glorieta, just abans d’entrar al Castell on es troba l’ermita i, per tant, a sota el balco, la xiqueta va sentir unes punxades molt fortes a la cama. Breus instants despres, la nena es va alçar i va poder -miraculosament- caminar.

 Aixi va succeir i aixi ho va presenciar tot el poble de Santa Pola. La noticia ràpidament es va estendre i molts -gairebe tot el poble sortit al carrer per la processo- comprovà amb els seus ulls com Fineta tornava a posar-se dempeus. Era 1943. Era el “dia de Lorito”. I la nostra patrona, la Maredeu de Lorito, havia obrat el seu miracle. Tot plegat, en un dia festiu, en el dia mes gran per a tot un poble. Poble peculiar, això, si. Si be a la resta del mon celebren el dia de la Verge de Loreto el 10 de desembre, aqui ho fan el dia 8 de setembre. I eixa, quan la contem, si serà llegenda perquè, tal i com es conta per aci, la Maredeu de Lorito arribà -vinguda d’un port andalus- el dia 10 de desembre.

Açò dels miracles sempre pot quedar -en exces- en mans d’una subjectiva credulitat fervorosa i religiosa. Aquest miracle, però, te la bondat de ser proper en el temps. De ser real en la seua contemporaneitat i de ser contada per gent que: el va viure i el va veure. “Veurè el que creurè” que pensarien alguns. Un fet màgicament miraculos que passa al bagatge històric d’un poble i que no s’oblida: tots ens el recordem. I, per si de cas fallara la memòria, sempre tindrem, com un exvot de memòria, eixa cameta daurada que regalà Fineta a la Maredeu, per agrair-li el seu miracle. Fineta. Una dona eternament agraida i marcada. Tant, que el poble no dubtà mai d’anomenar-la: Fineta la del miracle. I aquest succes no pot acabar aci perquè acompanyà a “la xiqueta” tota la seua. Exactament, fins el mateix dia de la seua mort. Fineta -la del miracle- mori en la dècada passada. I mori, el 8 de setembre, el dia de la Maredeu de Lorito.

 I ara, qui vulga creure, que crega.

La transició es configura com un període de trànsit polític. Comprèn des de la mort del dictador (1975) fins l’aprovació de la constitució espanyola (197 i dels estatuts d’autonomia (el del País Valencià en 1982). Es configura, alhora, com un procés de descentralització. L’elaboració d’estatuts estava pensada, en principi, només per a Catalunya, Euskadi i Galícia tot i que s’acabarà generalitzant per a tots. Per accedir a l’autonomia, la Constitució presenta dues vies d’accés.

Article 151

è    Implica referèndum, cambra legislativa amb capacitat legislativa i un president que té poder per convocar eleccions, dissoldre el parlament, etc. tot establint un calendari electoral propi.

Per poder accedir per aquesta via hi havien 3 possibilitats:

1) Autonomies històriques; és a dir, que tingueren un marc legal en la II República. Se sobreentén que venia a considerar la il·legalitat del cop d’estat.

2) Territoris on les seues llibertats foren eliminades il·legalment. Açò és pensat per a Navarra, tot i que, s’hi podria incloure el País Valencià (guerra de successió).

3) El 95% dels ajuntaments foren partidaris d’entrar per l’article 151. Si es donava aquesta circumstància, el govern central es veia obligat a convocar referèndum. Andalusia el celebrà el 28 de febrer de 1981, la mateixa data en que estava previst que se celebrés al País Valencià. El cop d’estat del 23-F va provocar que el PSPV (PSOE) canviés de parer i s’unís a la UCD per tal de bloquejar aquesta opció.

Cal afegir que tant el País Valencià com Aragó i les Illes Canàries van intentar el procés per la via del 151 però acabaren duent-lo a terme pel 143. A més, el cas de Navarra es presentà, més que com a establiment de l’autonomia, com una actualització dels furs que havien estat vigents, fins i tot, durant la dictadura.

Article 143

è    No contempla el referèndum. No deixa clar si les comunitats autònomes d’aquest article tindrien cambra i capacitat legislativa.

Lleis posteriors com la LOAPA han igualat els sostres competencials. Aquesta segona opció podria haver desembocat en un règim provincial.

Al País Valencià s’afegiren competències en educació i sanitat basant-se en el fet de que aquí hi ha una cultura autòctona. Tot i això, el poble valencià no està reconegut amb capacitat ja que no es pot pronunciar amb referèndum. Cosa que fa que la legitimitat del poble valencià no es trobe a la mateixa altura que la d’altres.

Vist l’interés que ha despertat, en aquest blog, la figura de Ferran Archilés, afegisc algunes breus notes a mode de biografia. Si voleu aprofundir en la seua obra, no dubteu en consultar, especialment, els seus articles de crítica a l’obra de Joan Fuster. En aquest enllaç trobareu dades sobre la seua bibliografia. En aquest altre, la transcripció d’una conversa del senyor Archilés sobre el franquisme a Castelló. Tant de bo, tota aquesta informació vos resulte de molt interés.

Quienes me conocen saben, de sobras, que hablar del metro (el mejor, más cómodo, más rapido y más racional de los medios de transporte) significa adentrarse en una de mis temáticas favoritas. Quizás por una ilusión de la infancia por visitar las grandes ciudades o quizás por la falta de transporte ferroviario en mi localidad he llegado, hoy en día, a esta situación. Hemos incorporado a nuestro blog una historia cronológica (lógicamente) del metro de Valencia. Podeis acceder al primer capítulo por este vínculo: Historia del metro de Valencia

El Metro de València, llevado por Ferrocarrils de la Generalitat y explotado bajo la marca comercial de Metrovalencia, ha sido el que más he transitado. Un metro nuevo y viejo, un metro antagónico e incoherente que posee en su seno dos mundos que nada tienen que ver. Ya cerca de su vigésimo aniversario, el Metro se renueva y resuelve los problemas del pasado. Todo con tal de que llegue a todos la modernidad y la comodidad del futuro. Quizás algunos elementos lleguen tarde, quizás se puedan paliar unos errores que nunca debieron producirse. La aventura del Metro debe seguir y, sin posibilidad de vuelta atrás, renovarse y llegar a todos los límites. En 2008 hará 20 años de la inauguración del metro ”como tal”. Mucho antes, 100 años antes, un “trenet” empezaba a marcar los pasos de lo que hoy podemos disfrutar en forma de Metro.

Finals del segle XIX. Pocs anys després de promulgar-se la Llei de ferrocarrils i tramvies, es constitueix a València l’empresa Sociedad valenciana de tranvías, primera concessionària. Tot allò ocorria el 16 de gener de 1885. Tres anys més tard, amb només un any d’obres, el 18 de juliol de 1888 s’obria al trànsit el primer tram del Trenet: Estació central de València – Llíria. Des d’aquest moment, i en una mena de “boom” d’expansió, ràpidament es començava a crear tot un entramat de xarxes que comunicarien València i bona part de la seua rodalia. Els següents vint anys serien cabdals en la construcció del Trenet. D’aquesta manera, quan acabe la dècada de 1910, ja tindrien contacte amb la capital: Bétera, Alboraia, el Grau de València, Museros, Rafelbunyol, Picassent, Carlet, Alberic, Castelló de la Ribera i Torrent.

L’anticlericalisme, però, fou el factor mobilitzador originari. Ja pels volts de 1890, es configurava dins el moviment polític i s’aprofità com a ciment comunitari. A més de l’ús retòric, també se’n feu un ús pragmàtic. Així, doncs s’aconseguia donar una visió radical en moments de dretanització del partit. Els republicanistes s’aprofitaren de l’ambivalència de Gasset (mescla de demagògia i vertadera creença) i defensaven la compatibilitat del liberalisme i la religió. En períodes electorals, l’anticlericalisme s’aprofitava com a element de propaganda i, fins i tot, arribant a polititzar la figura de la dona. El seguit d’incidents continus propicià una polarització de la societat.

Pel que fa a l’obrerisme, la fórmula interclassista emprada pels republicans havia permès englobar a tothom. D’una forma autònoma al si del partit, es desenvolupaven els moviments del que era el gros de la base de votants: els sectors populars. Amb un punt de vista paternalista, les elits del partit pretenien una millora moral, justícia i progrés. D’aquesta forma fomentaren l’educació i recolzaren actes i celebracions reivindicatives. Amb tot, aconseguien que els socialistes no pogueren fer-se amb una part de l’electorat que, per lògica, els pertocava. Igual que havien fet amb l’imaginari del Castelló liberal, els republicans s’apropiaven també l’imaginari del Castelló popular i obrer.

En aquesta línia, els republicans jugaven amb la idea que eren els únics que podien controlar les masses i, a més, donar solució als seus problemes. No tingueren problema, doncs, amb obrir centres obrers i recolzar les vagues i les seues peticions. D’aquesta manera, aconseguiren retardar la consolidació dels sindicats i la bona sintonia entre republicans i obrers que, a València, s’hauria de trencar molt abans.

L’afinitat de republicans i obrers va quedar palesa a les diferents jornades de vaga i reivindicació que se succeïren als anys 1902 i 1904. L’actitud negociadora de Gasset i la resolució favorable dels conflictes va tornar a beneficiar, novament, els republicans. Pel que fa a la relació amb els socialistes, també aconseguiren captar i atraure cap al seu si un potencial vot d’esquerres. No seria per tant fins la dècada dels 20 que el partit socialista començarien a tenir algun resultat ja més considerable.

Així doncs, la dualitat dels republicans els va permetre partir del recolzaments d’alguns sectors de la burgesia i, per mitjà de la retòrica interclassista, copsar l’interès de les classes més populars. El model econòmic que assumien era el dels grups més dinàmics de la burgesia castellonenca. Aquest tenia una base política i, gràcies a la lectura comunitària que se’n feia, era recolzada també pels obrers.

La principal tasca que els republicans efectuaren en matèria econòmica fou, d’una banda, promoure la construcció d’infrastructures (port, carreteres, ferrocarril) i, d’altra banda, intentar aconseguir un fluït desenvolupament de les activitats d’exportació (amb la taronja al centre, inevitablement). En tot els processos de reivindicació de les obres i de les mesures econòmiques no van dubtar, els republicans, a aliar-se amb liberals i conservadors segons els convingués. Siga com siga, i sempre amb la retòrica patriòtica (local) per davant, van aconseguir treure bons rèdits electorals. I sempre, sempre, aconseguien quedar bé i treure’n profit. Tot i que, amb la crisi de la taronja i el naixement del cooperativisme, mai serien capaços de trencar la gran influència que, sobre aquest camp, tenia el clericalisme.

A Castelló van saber aliar-se amb esquerrans i obreristes. Van anular per complet als socialistes. A València, el seu discurs va anar desgastant-se i no va aprofitar cap possibilitat d’unió. A Castelló els republicans sobrevisqueren ben tocant a la II República. Els blasquistes, prou abans, havien hagut de dir prou.