Viatge a llevant

Es diu que la bellesa és un dels elements que ajuda a ubicar un territori al mapa. Cada zona del món, a mitges entre les condicions climàtiques i la providència divina, ha desenvolupat uns trets característics. La nostra terra de viatge, amb tota la ribera mediterrània llatina, té també una clara mostra d’aquesta bellesa. Un metàfora que fa a la persona poesia.

Altea és una ciutat mediterrània. Feta blanca per la llum del sol i dels seus carrers, es configura d’una manera oberta, amable. És turística, sens dubte, però no agobia. No et fa sentir al bell mig d’una invasió extrangera o d’una ocupació forçada. Es pot passejar per arreu i anar cap als quatre cantons.

Les cases desprenen una gran tranquilitat. Silenci i fanals de dia. Uns fanals que, a ple mig dia, semblen més una rústica i presumida decoració que no pas un pragmàtic estri d’iluminació. Els carrers es perden al final i entre tanta pujada i tant baixada un pot acabar perdent el nord. O pot acabar perdut encissat de tant de blanc i tanta lluentor.

Efectivament, esglaons seguits i miradors pareixen emular, plegats, l’ascens a la glòria. Des de baix, el que ens queda per pujar; des de dalt, el que ja hem fet. Una forma metafòrica d’entendre i veure la vida. I tothora: un raconet amb encant. Se sent per ahi “com m’agradaria viure en aquella caseta”, “en quina?”, “en aquella d’allí baix: la del balconet”.

Altea s’eixampla generosa. Envoltant la mar, deixa endarrere unes muntanyes sòlides i esveltes. Una infinitat de passeigs i d’aventures ben a tocar. O això és el que, almenys, aparenta dins la llunyania d’un mirador. Aneu fins la muntanya, sopeu als peus de l’església, gaudiu del seu Palau -gairebé tan excepcional com el valencià- i no perdeu l’ocasio de regalar-vos una estoneta d’ombra en qualsevol racó amagat.

I, com no, la mar. Sempre present en l’imaginari d’aquestos pobles, d’aquesta terra i d’aquesta costa que es fa dir blanca. La mar d’Altea sorprén. Tan propera des del capdamunt de la localitat i tan amagada quan la tens a un carrer de distància. El passeig es fa gran i la sorra, combinada amb pedres i progrés, sembla voler tocar el penyal d’Ifach. Quan marxes, només t’emportes una idea al cap. En canvi, a la memòria, dos colors romanen com a breu descripció de la perfecció. Altea, blau i blanc.

Cau la vesprada i l’ambient va relaxant-se. Després de tot un dia de jocs infantils, de banys a la platja i de molt de menjar, la gent es retira un segon a casa per arreglar-se i tornar ràpidament al carrer. El poble es reuneix a la vora de la confraria. L’església està d’obres i, en defecte, l’edifici mariner fa les voltes d’edifici religiós. Sant Pere i Sant Pau esperen.

 Son poca gent: els qui viuen allí tot l’any, els qui tenen una caseta per estiuejar i els quatre musics que, en xaranga, interpreten diverses marxes processionals. Sonen els pertinents acords patriòtics i arranca la processó. Un carrer recte fins la plaça, es pega mitja volta i es torna. Breu, emotiva i, sobretot, molt llatina. Un cop arribats a les portes, es fa la litúrgia i es canten els gojos. “Oh, Sant Pedro, Santo apóstol, nuestro patrón principal / amparadnos y guiadnos a la patria celestial“.

Ja és nit tancada i la remor de la poca gent es trasllada a la plaça. No és sols ambient de poble: és ambient familiar. El conjunt anima la vetllada i joves i vells s’animen a moure un poc. En un moment s’interromprà tot allò: són els focs artificials. De seguit, altra vegada la música i altra vegada la marxa. Passejar per aquells carrerons mig a fosques transmet una pau indescriptible. Cal sentir-la per conèixer-la. Sortint per la porta del poble, s’arriba a la platja i al moll. Des d’allí llums de costa ens indiquen la proximitat d’Alacant i Santa Pola. Alacant és la ciutat que governa administrativament l’illa. Santa Pola el poble que per proximitat, per relació i per sentiment, hauria de ser-ho. És el dia de Sant Pere i Sant Pau i a Alacant els últims focs nocturns despedeixen les fogueres després d’una novena de pólvora i llum. La fresca de la nit convida a vetlar i vetlar. Ens trobem dins una película italiana: Sicília, Nàpols… Es nota la fotografia de Fellini, la música de Nino Rota. L’estil de vida llatí torna fer-se present a l’illa Plana, a l’illa de Tabarca, a l’illa de nova Tabarca, a l’Illa.

Perquè, en efecte, per a la gent d’aqueste terres, el nom d’aquesta illa no és Tabarca. Per a ells és, senzillament, l’Illa. La única que tenen, la única que es divisa en l’horitzó. Encara que, segons els dies, està més a prop, més lluny…

Després de tres estades, breus però intenses, al Marquesat un ja es pot començar a fer una idea de què és i quina és l’essència d’aquesta petita constel·lació de pobles. Recollides al fons de la Ribera, al mig de la vall dels Alcalans, aquestes tres localitats s’entremesclen i es barregen amb l’heterogeneïtat d’un poble fidel a les seues arrels. Viuen i discuteixen la seua part d’importància dins un cúmul ben entrellaçat. Marquen la seua identitat enfront dels altres. Inevitablement, emperò, la lògica fa més que la passió i tots, entremesclats, acaben desdibuixant les fronteres d’una comunitat que sap ser poble. Encara!

Arribe al Marquesat, per primera vegada, el 25 de setembre de 2006. I, només posar peu a la seua terra, tinc la sensació d’haver-me retrobat amb un gran amic de tota la vida. Amb el meu millor amic. He somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers. Fins i tot, he intentat sentir el silenci que, lluny de la mar, es pot escoltar a l’interior de la nostra terra. Per fi, l’havia trobat. Romanc apenes unes hores, temps just d’assaborir el millor de la seua cuina i d’omplir els pulmons de dolços reclams riberencs. Temps més tard, vaig saber que aquestos reclams eren els tarongers i les bresquilleres. He somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers i mai un somni havia sabut anticipar-se tant bé a l’exactitud del present.

Entreveig per segona vegada el Marquesat el 25 de maig de 2007. Huit mesos després, un poble que s’abocava a la tardor comença a irradiar la llum màgica de la primavera. En aquesta ocasió, acompanyat per bona gent d’aquelles contrades, vaig començant a esbossar l’ànima d’aquell trosset de terra. Observat de ben a prop pel Matamon i la Colaita, m’endinse de ple en la vida d’aquells pobles. Alfarb ens fa de porta des de Benifaió que venim i després de travessar tot Llombai acabem el nostre viatge a Catadau. La nostra pròpia experiència ens fa veure la intensa mescla d’hegemonies: és impossible trobar cap família que no es vincule, directament, amb gent dels altres pobles.

Després d’anar passant els carrers més cèntrics de Catadau i mesurar fins a quin punt pot arribar a encabir-se un “cotxe” fem una xicoteta passejada pels carrers de Llombai. Es respira poble a cada cantó. La gent viu cara al carrer i tot el món coneix els seus veïns, els que viuen un poc més enllà i els que viuen en els altres pobles. Un silenci calmat es fa acompanyar harmònicament de la vivacitat del poble: de rialles de menuts, de converses punta a punta de carrer… És el que sempre havia desitjat per a un poble, el meu, que només pot dir-se “poble” en la tradició i en la melangia d’un passat que ja no viu.

Seguint ben acompanyat (i molt agraït per l’estupenda companyia) vaig coneixent a les gents d’aquella terra. Un bell reflex del seu context: vius, llençats a fora, alegres i encantats. A històries de grans fortunes se sumen d’altres de quotidianitat llauradora, de casualitats, d’històries de marquesos, de sentiment propi. A la plaça de l’ajuntament ens trobem cara a cara amb el plaer de poder viure-hi. Açò és un poble i el carrer, i la plaça, i la font, i l’avinguda, i el parc… tot, és també la casa dels seus habitants. Amb tot aquell bon regust ens dirigim cap a l’etèria Alèdua. El que havia de ser quart poble del Marquesat i que no va poder sobreviure més que la seua torre. Molt bonic poder pujar-la i d’allò més entranyable veure aquella vista de vall i de pau. La plaça de l’ajuntament llombaí es confonia i s’impregnava amb el seu voltant. La torre d’Alèdua semblava estar allí perquè sí: per que així ho havia manat el destí per a nosaltres.

La nit, descoberta, quan ja s’ha consagrat la primavera deixa veure un mosaic de cel. Lluny de l’extens vòmit lumínic de la capital que fins i tot arriba a amenaçar aquest espai, es despulla una bòveda, una cúpula immensa i celestial que ens retorna als privilegis del passat i a la fascinació de la “celestial morada” (Misteri d’Elx dixit). Encara podem passejar un poc per Catadau i disfrutar d’un silenci que envolta, que meravella i que encisa qualsevol amant solitari. La nit transcorre sobre nosaltres i la fresca de la matinada ve, només, a acompanyar una conversa de bons amics. Una conversa d’aquelles que sempre es desitgen i ens eleven l’esperit sobre records i sobre passions.

L’endemà, amb el primer raig del sol hem de marxar. El cant de sirena de la capital se’ns fa obligatori i, per això, quedaren moltes notes a l’agenda i uns llençols sense endreçar. He somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers i mai un somni havia sabut anticipar-se tant bé a l’exactitud del futur.

La meua tercera visita –última fins el moment– es durà a terme el 7 de juliol de 2007. Data màgica per a molts per combinar els tres dígits de la perfecció. Pràcticament amb un recorregut molt similar al de la nostra segona visita, passem de visita per Catadau per acabar, finalment, a terme municipal de Llombai. En aquesta ocasió, en una zona preciosa bolcada sobre la verdor de la mediterrània. Rodejats i guardats per llimoners, figueres, magraners i tot de vegetació típica gaudim d’un ventijol que refresca les idees i intenta allunyar-nos cap a una major racionalitat de les coses. L’altura i el dia permeten que, al fons, es veja un Cullera sobre la falda de la muntanya. L’ombra es combina amb el sol i l’aigua ens indica que ja és estiu i que cal que ens en anem. La vesprada, entre amics i en un ambient molt agradable, se’ns escapa de les mans i el temps, capriciós, vola empentat pel vent. I a mesura que cau el sol i es fa poqueta nit hem de deixar el nostre amagatall de la muntanya i tornar cap enlloc. Havia somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers i mai un somni haurà sabut anticipar-se tant bé a la perfecció del futur.

Acompanyats per la primera foscor i per les llums que anuncien la calma plàcida de la nit anem desfent camí de tornada. Era la nit que sempre volia. Era el que sempre havia desitjat per a un poble, el meu, que només pot ser “poble” en la memòria d’unes veïnes reunides a la porta de sa casa, d’uns xiquets que van a jugar a la glorieta i dels qui van disfrutar –ignorants de la seua sort– de viure en un poble. La calma s’esvaeix i va tornant-se èter. La pacífica alegria i la llum, vessada a glopades, van prenent colors de nit. Tranquil·les pel descans i expectants per una vida nova que comença a aquesta hora. I mentrestant el cotxe va girant les últimes corbes d’eixida del poble. Les llums s’esvaeixen i es queden al seu lloc original. El cotxe es disposa a prendre la carretera que ens portarà de nou a la distància. En aquell moment vaig girar la mirada. No ho havia fet mai: mirava enrere. Ens allunyàvem. Adéu…

I una llàgrima de felicitat i melangia em feia sentir, en el meu cor, la vertadera essència del Marquesat. Alfarb, Catadau i Llombai…

Passejar per l’Albereda de València significa sentir-se, durant uns quilòmetres, al sí d’una gran serra. Les mateixes sensacions que es viuen al terreny “rústic” es traslladen al centre mateix del cap i casal. Doncs bé, una cosa similar de trasllat de sensacions es viu als Vivers. Ben a tocar de l’Albereda, aquest gran jardí acull metres i metres de vegetació i camins per on passejar, córrer, seure, etc.     

Un plaer com pocs és poder anar a cercar el sol dels primers compassos d’estiu. Als Vivers, la combinació de trams al sol i moments de plàcida fresca s’acompanyen en una armonia perfecta. Sentir-se acompanyat en tot moment sembla una utòpica realitat enmig de tans metres d’espai tancat. I trobareu fonts i més fonts. Tot plegat fent caure en l’oblit una sequia que apreta, pero no ofega.

I en el fons em recorda a la glorieta del meu poble. Bancs plens d’història que van morir pel bé del progrés i que, hui en dia, encara es passegen pel record del nostre lloc nou. No somnies: són els ulls del teu passat que es deixen atreure a records del present. I sí, allò, en aquell trosset de pau, el meu poble.   Finalment, la geometria de la perfecció. Estabilitat clàssica i verdor aliena a tota la realitat exterior. Trobareu oloreta a terra mullada -pluja humana que no arriba ni per precs-, valencians grans que disfruten d’un bon moment de la seua vida i valencians joves i nouvinguts. Tot un mosaic de colors i una selecció d’ofrenes que fan viure a València. I li donen aire.