Viatge a llevant

Huit d’octubre de 1988. Punt de partida del Metro a la ciutat. Els periòdics de la ciutat van plens de titulars “històrics”: “Els valencians ja pugen al Metro”; “Els valencians abarroten i col·lapsen el nou Metro”; “El Metro anirà per Colom i Sant Isidre”. El diari Levante – El mercantil valenciano descrivia d’aquesta forma el formidable esdeveniment: Una expectación ciudadana inusitada acompañó ayer la primera jornada histórica del nuevo metro de Valencia. Empezó ya de buena mañana cuando llegó el ministro Barrionuevo a la estación de Ademuz, el antiguo empalme, en donde medio centenar de personas aguardaron para saludarle de manera harto efusiva. En el transcurso de las horas posteriores los valencianos, poco a poco, fueron agolpándose ante los carteles informativos de las bocas del metro, mientras las estaciones, abiertas al público desde el mediodía, irían recogiendo los primeros pasajeros. Hoy [9 de octubre] podrán subir gratuitamente todos los ciudadanos que así lo deseen.

Tota València es va bolcar en el nou transport. El primer cap de setmana de funcionament, els dies huit i nou d’octubre, 430.000 persones visitaren i col·lapsaren el Metro. Tot emperò, no van ser flors i violes. Les persones amb discapacitat física van manifestar el seu descontent pel fet que cap de les estacions no tingueren accés adequat per a ells. Avui dia, gairebé 20 anys de la primera inauguració, la gran majoria de les estacions segueixen sense accessos adequats. Paradoxalment, a una d’elles, Plaça d’Espanya, ja s’havia promès, fa vint anys, que s’adaptaria. Una altra de les queixes, va ser formulada pels veïns del barri de Sant Isidre. Protestaven pel fet que el Metro travessés tot el barri i, en canvi, no tingueren un abaixador.

Ja en aquell moment, es començaren a projectar les noves evolucions del Metro. En petit esquema d’evolució, però, amb les idees ben clares, ja es podia entreveure de totes aquelles declaracions polítiques, cap a on aniria el Metro. I, efectivament, fins aquí ha arribat.