Viatge a llevant

<<A hores de vespres, vaig enviar a dir a Rais Abulgamalet per tal que saberen els cristians que meua era València i que no els feren cap mal als moros i que posaren la meua senyera a la torre que ara és del temple. Jo era entre el riu, el campament i la torre. Quan vaig girar vers orient vaig descavalcar del meu cavall i vaig plorar dels meus ulls i vaig besar la terra per la gran mercè que Déu Nostre Senyor m’havia fet.>>                                                                                               

Antoni Mas i Miralles. Text per a l’espectacle audiovisual i pirotènic “Salve, rei!” (Unió Musical de Santa Pola, José Jaime Sempere Linares; 2000)

Així de poètica sona, en paraules de l’escriptor santapoler, l’entrada de Jaume I a València aquell 9 d’0ctubre de 1238. València, el cap i casal, era conquerida pel rei català. Un rei que portaria la cultura, la població, les lleis, la idiosincràcia i la llengua que, encara hui, es conserva. Aquesta conquesta suposà un punt d’inflexió. Motius pragmàticament econòmics feren a Jaume I crear un nou regne per evitar que les terres adquirides passaren a mans dels nobles aragonesos. D’aquesta forma i amb aquesta casual autonomia, el nostre llevant s’omplia de gent del nord. Una nova aportació vital que hauria de mantenir-se molts segles després.

 Ara, 769 anys després, Jaume I ploraria novament. I ploraria per veure com la seua ciutat “valentiana” abandona i deixa morir la llengua i la cultura -és a dir, la identitat i la forma de veure i relacionar-se amb el món- que ell portà.  Ben prompte, el 9 d’octubre, no tindrem res a celebrar. Per haver perdut la llengua… Per haver perdut el nord…