Viatge a llevant

Asseguda al bany, recorria amb la mirada el dibuix de les manisses. Era un record inevitable de la seua infatesa. Tornar-se a trobar amb elles tants anys després, la plenava d’emoció i melangia. Havia passat temps i temps des que les havia vistes per última vegada. Potser, una d’aquelles nits d’estiu tan fresques i tan allunyades del centre de la metròpoli.

Ara, se les mirava amb melangia. Amb un sentiment ofegat que cridava per tornar a trobar-se amb el seu passat. Havia passat temps i temps des que les havia vistes per última vegada. I tancaven al seu sí tota la fragància i la bona olor d’un temps memorable. Llibertat de nena, tranquilitat i pau de la infantesa. Per davant d’ella passaven corredisses i nits de pel·lícules i de jocs. Peixet rostit, soparets a la llum de la lluna, banys de mitjanit nua… Somnis, somnis, somnis que s’esvaïen mirant-se a l’espill. Perquè enganyar-se: havia deixat de ser una xiqueta. I la seua infantesa es perdia enrere, enrere, enrere… (En les manisses blaves).

La manissa és una peça de ceràmica. Sol presentar una forma quadrada i, generalment, té una espessor no massa acusada. La cara principal de la manissa –la que forma el dibuix que es veu– s’aconsegueix tot mitjançant una cocció d’esmalt que la fa impermeable i brillant. Aquí s’aconsegueix una varietat de tons, de relleus, de colors… que fa possible que la manissa siga des d’un element sobri de pavimentació fins a una gran base per fer grans obres d’art. Efectivament, la podem trobar al sòl, a la paret, de decoració a les taules, als sostres i en un gran seguit d’etcèteres.

 A Oriola, on pràcticament es limita el nostre viatge a llevant i on sembla que obliden, cada dia, la seua llengua, fan un curiós i simpàtic gest familiar a la manissa. Allí, on sembla que ja no quede ni un element de la nostra llengua, emergeix, simpàtic, el mot manís. Una manera de fer passar una paraula de la nostra llengua per una de castellana. Tot i els peròs, a Oriola, dins l’ànima de la paraula manís, encara queda un caliu del seu origen. D’aquella Oriola que preguntava abans de baixar l’Oriol…