Blasco Ibáñez: Cuentos valencianos

Deixàvem entreveure el pes de l’il·lustre Blasco Ibáñez en els viatges al republicanisme castellonenc que fèiem a principis d’estiu. I tampoc serà aquesta l’ocasió en què parlarem de la vida “i miracles” de l’escriptor de la Malva rosa sinó que aprofitarem per apropar-nos a la seua figura d’escriptor. I començarem pel principi.

 

Ara que ens trobem immersos en ple estiu és bon moment per iniciar (o reprende) les lectures de l’escriptor republicà. Una bona forma de començar a familiaritzar-nos amb ell pot ser mitjançant els seus Cuentos valencianos. Aquest és un recull de breus escrits que havien aparegut publicats, prèviament, al diari El pueblo. Allí s’entremesclen llegendes, històries de venjança, d’amor, de cures, de famílies riques i pobres… Una amalgama literària que ens desplaça de València capital a Natzaret, a Benimuslim o a Benimaclet.

L’obra és de lectura fàcil. Es pot anar reprenent contínuament i la brevetat dels contes ens permet una llibertat molt agradable. Tot i això, que ningú s’equivoque. El volum és una altra de les perles de Vicente Blasco Ibáñez. Vessant per les seues planes trobarem i gaudirem de les seues descripcions, de la seua forma de pintar -si voleu, podeu consultar la biografia de Joaquín Sorolla ací- els paisatges i de la gran virtut de transportarnos a la valenciana terra valenciana de principi de segle XX amb sols quatre renglons de text.

En resum, llegir Blasco Ibáñez és llegir una época. És llegir els fonaments i gènesi de l’actual identitat valenciana. Blasco Ibáñez escrivia (o transcrivia) històries però, alhora, anava esbossant l’ànima valenciana. Amb totes les seues virtuts i totes les seues baixeses. Escrivia en castellà, per supost. Era la llengua culta, la de les classes altes i d’uns valencians que, com els d’ara, dilueixen en la pragmàtica la seua valencianitat. Tot i els peròs, l’escriptor-diputat sempre fa parlar als bruts i bestials llauradors en la llengua de Ramon Llull. Fins i tot -i aquí hi podríem veure un cert cant de mea culpa- es riu d’un valencià que, tornat de fer les amèriques, diu haver oblidat la llengua de la terra:

Cuando Visentico, el hijo de la siñá Serafina, volvió de Cuba, la calle de Borrul púsose en conmoción. [...]

- En Matanzas tuve yo una mulatita, que quería nos casáramos lueguito… lueguito. Tenía millones; pero yo no quise, porque me tira mucho esta tierresita.

Y esto era mentira. Seis años había permanecido fuera de Valencia, y decía tener olvidado el valenciano, a pesar de lo mucho que <le tiraba la tierresita>.

BLASCO IBÁÑEZ, VICENTE, “¡Cosas de hombres…!”, Cuentos valencianos, 1983, Plaza & Janés, Barcelona, P. 19-30