Altea és una ciutat mediterrània. Feta blanca per la llum del sol i dels seus carrers, es configura d’una manera oberta, amable. És turística, sens dubte, però no agobia. No et fa sentir al bell mig d’una invasió extrangera o d’una ocupació forçada. Es pot passejar per arreu i anar cap als quatre cantons.
Les cases desprenen una gran tranquilitat. Silenci i fanals de dia. Uns fanals que, a ple mig dia, semblen més una rústica i presumida decoració que no pas un pragmàtic estri d’iluminació. Els carrers es perden al final i entre tanta pujada i tant baixada un pot acabar perdent el nord. O pot acabar perdut encissat de tant de blanc i tanta lluentor.
Efectivament, esglaons seguits i miradors pareixen emular, plegats, l’ascens a la glòria. Des de baix, el que ens queda per pujar; des de dalt, el que ja hem fet. Una forma metafòrica d’entendre i veure la vida. I tothora: un raconet amb encant. Se sent per ahi “com m’agradaria viure en aquella caseta”, “en quina?”, “en aquella d’allí baix: la del balconet”.
Altea s’eixampla generosa. Envoltant la mar, deixa endarrere unes muntanyes sòlides i esveltes. Una infinitat de passeigs i d’aventures ben a tocar. O això és el que, almenys, aparenta dins la llunyania d’un mirador. Aneu fins la muntanya, sopeu als peus de l’església, gaudiu del seu Palau -gairebé tan excepcional com el valencià- i no perdeu l’ocasio de regalar-vos una estoneta d’ombra en qualsevol racó amagat.
I, com no, la mar. Sempre present en l’imaginari d’aquestos pobles, d’aquesta terra i d’aquesta costa que es fa dir blanca. La mar d’Altea sorprén. Tan propera des del capdamunt de la localitat i tan amagada quan la tens a un carrer de distància. El passeig es fa gran i la sorra, combinada amb pedres i progrés, sembla voler tocar el penyal d’Ifach. Quan marxes, només t’emportes una idea al cap. En canvi, a la memòria, dos colors romanen com a breu descripció de la perfecció. Altea, blau i blanc.
