Fellini en una illa alacantina

Cau la vesprada i l’ambient va relaxant-se. Després de tot un dia de jocs infantils, de banys a la platja i de molt de menjar, la gent es retira un segon a casa per arreglar-se i tornar ràpidament al carrer. El poble es reuneix a la vora de la confraria. L’església està d’obres i, en defecte, l’edifici mariner fa les voltes d’edifici religiós. Sant Pere i Sant Pau esperen.

 

 Son poca gent: els qui viuen allí tot l’any, els qui tenen una caseta per estiuejar i els quatre musics que, en xaranga, interpreten diverses marxes processionals. Sonen els pertinents acords patriòtics i arranca la processó. Un carrer recte fins la plaça, es pega mitja volta i es torna. Breu, emotiva i, sobretot, molt llatina. Un cop arribats a les portes, es fa la litúrgia i es canten els gojos. “Oh, Sant Pedro, Santo apóstol, nuestro patrón principal / amparadnos y guiadnos a la patria celestial“.

 

Ja és nit tancada i la remor de la poca gent es trasllada a la plaça. No és sols ambient de poble: és ambient familiar. El conjunt anima la vetllada i joves i vells s’animen a moure un poc. En un moment s’interromprà tot allò: són els focs artificials. De seguit, altra vegada la música i altra vegada la marxa. Passejar per aquells carrerons mig a fosques transmet una pau indescriptible. Cal sentir-la per conèixer-la. Sortint per la porta del poble, s’arriba a la platja i al moll. Des d’allí llums de costa ens indiquen la proximitat d’Alacant i Santa Pola. Alacant és la ciutat que governa administrativament l’illa. Santa Pola el poble que per proximitat, per relació i per sentiment, hauria de ser-ho. És el dia de Sant Pere i Sant Pau i a Alacant els últims focs nocturns despedeixen les fogueres després d’una novena de pólvora i llum. La fresca de la nit convida a vetlar i vetlar. Ens trobem dins una película italiana: Sicília, Nàpols… Es nota la fotografia de Fellini, la música de Nino Rota. L’estil de vida llatí torna fer-se present a l’illa Plana, a l’illa de Tabarca, a l’illa de nova Tabarca, a l’Illa.

Perquè, en efecte, per a la gent d’aqueste terres, el nom d’aquesta illa no és Tabarca. Per a ells és, senzillament, l’Illa. La única que tenen, la única que es divisa en l’horitzó. Encara que, segons els dies, està més a prop, més lluny…