Tres sospirs sobre el Marquesat

Després de tres estades, breus però intenses, al Marquesat un ja es pot començar a fer una idea de què és i quina és l’essència d’aquesta petita constel·lació de pobles. Recollides al fons de la Ribera, al mig de la vall dels Alcalans, aquestes tres localitats s’entremesclen i es barregen amb l’heterogeneïtat d’un poble fidel a les seues arrels. Viuen i discuteixen la seua part d’importància dins un cúmul ben entrellaçat. Marquen la seua identitat enfront dels altres. Inevitablement, emperò, la lògica fa més que la passió i tots, entremesclats, acaben desdibuixant les fronteres d’una comunitat que sap ser poble. Encara!

 

 

Arribe al Marquesat, per primera vegada, el 25 de setembre de 2006. I, només posar peu a la seua terra, tinc la sensació d’haver-me retrobat amb un gran amic de tota la vida. Amb el meu millor amic. He somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers. Fins i tot, he intentat sentir el silenci que, lluny de la mar, es pot escoltar a l’interior de la nostra terra. Per fi, l’havia trobat. Romanc apenes unes hores, temps just d’assaborir el millor de la seua cuina i d’omplir els pulmons de dolços reclams riberencs. Temps més tard, vaig saber que aquestos reclams eren els tarongers i les bresquilleres. He somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers i mai un somni havia sabut anticipar-se tant bé a l’exactitud del present.

 

 

Entreveig per segona vegada el Marquesat el 25 de maig de 2007. Huit mesos després, un poble que s’abocava a la tardor comença a irradiar la llum màgica de la primavera. En aquesta ocasió, acompanyat per bona gent d’aquelles contrades, vaig començant a esbossar l’ànima d’aquell trosset de terra. Observat de ben a prop pel Matamon i la Colaita, m’endinse de ple en la vida d’aquells pobles. Alfarb ens fa de porta des de Benifaió que venim i després de travessar tot Llombai acabem el nostre viatge a Catadau. La nostra pròpia experiència ens fa veure la intensa mescla d’hegemonies: és impossible trobar cap família que no es vincule, directament, amb gent dels altres pobles.

 

Després d’anar passant els carrers més cèntrics de Catadau i mesurar fins a quin punt pot arribar a encabir-se un “cotxe” fem una xicoteta passejada pels carrers de Llombai. Es respira poble a cada cantó. La gent viu cara al carrer i tot el món coneix els seus veïns, els que viuen un poc més enllà i els que viuen en els altres pobles. Un silenci calmat es fa acompanyar harmònicament de la vivacitat del poble: de rialles de menuts, de converses punta a punta de carrer… És el que sempre havia desitjat per a un poble, el meu, que només pot dir-se “poble” en la tradició i en la melangia d’un passat que ja no viu.

 

Seguint ben acompanyat (i molt agraït per l’estupenda companyia) vaig coneixent a les gents d’aquella terra. Un bell reflex del seu context: vius, llençats a fora, alegres i encantats. A històries de grans fortunes se sumen d’altres de quotidianitat llauradora, de casualitats, d’històries de marquesos, de sentiment propi. A la plaça de l’ajuntament ens trobem cara a cara amb el plaer de poder viure-hi. Açò és un poble i el carrer, i la plaça, i la font, i l’avinguda, i el parc… tot, és també la casa dels seus habitants. Amb tot aquell bon regust ens dirigim cap a l’etèria Alèdua. El que havia de ser quart poble del Marquesat i que no va poder sobreviure més que la seua torre. Molt bonic poder pujar-la i d’allò més entranyable veure aquella vista de vall i de pau. La plaça de l’ajuntament llombaí es confonia i s’impregnava amb el seu voltant. La torre d’Alèdua semblava estar allí perquè sí: per que així ho havia manat el destí per a nosaltres.

 

La nit, descoberta, quan ja s’ha consagrat la primavera deixa veure un mosaic de cel. Lluny de l’extens vòmit lumínic de la capital que fins i tot arriba a amenaçar aquest espai, es despulla una bòveda, una cúpula immensa i celestial que ens retorna als privilegis del passat i a la fascinació de la “celestial morada” (Misteri d’Elx dixit). Encara podem passejar un poc per Catadau i disfrutar d’un silenci que envolta, que meravella i que encisa qualsevol amant solitari. La nit transcorre sobre nosaltres i la fresca de la matinada ve, només, a acompanyar una conversa de bons amics. Una conversa d’aquelles que sempre es desitgen i ens eleven l’esperit sobre records i sobre passions.

 

L’endemà, amb el primer raig del sol hem de marxar. El cant de sirena de la capital se’ns fa obligatori i, per això, quedaren moltes notes a l’agenda i uns llençols sense endreçar. He somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers i mai un somni havia sabut anticipar-se tant bé a l’exactitud del futur.

  

La meua tercera visita –última fins el moment– es durà a terme el 7 de juliol de 2007. Data màgica per a molts per combinar els tres dígits de la perfecció. Pràcticament amb un recorregut molt similar al de la nostra segona visita, passem de visita per Catadau per acabar, finalment, a terme municipal de Llombai. En aquesta ocasió, en una zona preciosa bolcada sobre la verdor de la mediterrània. Rodejats i guardats per llimoners, figueres, magraners i tot de vegetació típica gaudim d’un ventijol que refresca les idees i intenta allunyar-nos cap a una major racionalitat de les coses. L’altura i el dia permeten que, al fons, es veja un Cullera sobre la falda de la muntanya. L’ombra es combina amb el sol i l’aigua ens indica que ja és estiu i que cal que ens en anem. La vesprada, entre amics i en un ambient molt agradable, se’ns escapa de les mans i el temps, capriciós, vola empentat pel vent. I a mesura que cau el sol i es fa poqueta nit hem de deixar el nostre amagatall de la muntanya i tornar cap enlloc. Havia somniat moltes vegades amb la bucòlica companyia dels tarongers i mai un somni haurà sabut anticipar-se tant bé a la perfecció del futur.

 

Acompanyats per la primera foscor i per les llums que anuncien la calma plàcida de la nit anem desfent camí de tornada. Era la nit que sempre volia. Era el que sempre havia desitjat per a un poble, el meu, que només pot ser “poble” en la memòria d’unes veïnes reunides a la porta de sa casa, d’uns xiquets que van a jugar a la glorieta i dels qui van disfrutar –ignorants de la seua sort– de viure en un poble. La calma s’esvaeix i va tornant-se èter. La pacífica alegria i la llum, vessada a glopades, van prenent colors de nit. Tranquil·les pel descans i expectants per una vida nova que comença a aquesta hora. I mentrestant el cotxe va girant les últimes corbes d’eixida del poble. Les llums s’esvaeixen i es queden al seu lloc original. El cotxe es disposa a prendre la carretera que ens portarà de nou a la distància. En aquell moment vaig girar la mirada. No ho havia fet mai: mirava enrere. Ens allunyàvem. Adéu…

I una llàgrima de felicitat i melangia em feia sentir, en el meu cor, la vertadera essència del Marquesat. Alfarb, Catadau i Llombai…