El capítol republicà (Part I)

El republicanisme va tenir, a principis de segle XX i a terres de València i Castelló, un protagonisme cabdal. Espill pel mig, blasquistes a València i gassetistes a Castelló, configuraven un panorama radical. Efectivament, en aquell moment s’havia de construir les identitats d’aquesta terra. I ho van fer. Tan i tant bé que, encara hui, som un reflex d’aquelles construccions noucentistes. Per veure amb més detall aquest fenomen radical i republicà aportem la ressenya del llibre Parlar en nom del poble, de l’historiador castellonenc Ferran Archilés, i obra amb què guanya el premi Humanitats 2001 de l’Ajuntament de Castelló.  

SI VOLEU CONSULTAR LA BIOGRAFIA DE SOROLLA, CLIQUEU ACÍ

Castelló ha tingut, des d’antic, una bona fama com a ciutat republicana. En un període de temps prou extens, de finals segle XIX fins ben avançat el segle XX, el republicanisme es va configurar com a força hegemònica a la capital de la Plana. Amb una ideologia basada en el localisme –en contra el centralisme de la Restauració i del passat– i amb un clar component de nacionalisme espanyol, aconseguia uns nivells de mobilització mai vistos fins llavors. La nova dinàmica del sufragi universal masculí no aconseguiria derrocar el sistema, però obria la porta a una nova dinàmica de política de masses.

 

BIOGRAFIA DE SOROLLA

Del model insurreccional original es passaria a un nou model social. La regeneració i la influència democratitzadora feren possible l’aparició d’un espai polític alternatiu. A la mort del líder González Chermà, Fernando Gasset es posava al capdavant dels republicans. Amb ell, un nou model per a la política de masses seria possible. El discurs populista, amb tots els matisos d’anticlericalisme i anticatalanisme, farien de tapadora a un conservadorisme creixent dins d’un partit d’elits formades culturalment i amb una bona posició econòmica.  

 

La principal força del republicanisme castellonenc, de la mateixa forma que al blasquisme, coincidia amb la seua principal debilitat: la reducció de l’actuació política a l’àmbit exclusivament local. En alguns moments, la mancança d’objectius va ser cobert amb un discurs radical que permetia l’agitació contínua de les masses. L’actuació política s’anava moderant amb els anys. La retòrica, en canvi, va continuar radicalitzada al llarg de tota la seua història. Els republicans mostraven el seu pragmatisme amb l’abandó de la via de la insurrecció i una aposta ferma pel parlamentarisme. Amb el temps s’acomodarien al poder i no dubtaren a seguir qualsevol estratègia per tal de seguir manant.

 

El republicanisme suposava l’aparició d’un partit de masses en contrast amb els partits de notables. El partit trencava els límits de la política i passava a l’àmbit social i cultural. En resum, formava part de la vida quotidiana i representava el “paradigma de comprensió de la realitat”. Els republicans havien construït a Castelló un espai públic alternatiu amb un conjunt de xarxes de sociabilitat pròpies (actes, activitats, premsa, centres culturals, societats obreres, etc.) i amb una gran mobilització social (actes, boicots, protestes…). Tot plegat propaganda i moviments perquè la gent s’identifiqués amb el partit. Però, inevitablement, una brutal activitat de construcció de la identitat.

 

El patriotisme local que observem vehicula el patriotisme nacional. El republicanisme de Castelló es basava en mites liberals. Mites locals que acabaren convertits en símbols nacionals. Efectivament, a la capital de la Plana trobàvem una conjunció del “zorrillisme” (conservador, regeneracionista i nacionalista), autonomisme provincial i el radicalisme lerrouxista. Ja a la seua precoç tesi doctoral, Gasset exposava les seues idees nacionalistes. La nació espanyola es fonamentava en elements naturals, històrics i psicològics. Influït pels seus mestres, el futur líder republicà justificava la nació espanyola des del nacionalisme espanyol.

 

Paral·lelament al desenvolupament del nacionalisme espanyol, brotava un sentiment anticatalanista. D’una banda, l’argument econòmic criticava la negativa catalana al lliurecanvi que demanaven els valencians sota una gran crisi de la taronja. D’altra banda, l’argument ideològic on criminalitzaven el fet que els catalans tingueren una altra visió d’Espanya, foren conservadors i clericals i, fins i tot, pogueren arribar a plantejar el separatisme. El recurs de l’anticatalanisme va ser molt útil i va salvar els republicans en un moment on havien perdut l’originalitat del seu discurs i, a més, no podien seguir als moviments obrers en les seues demandes. L’aparició del regionalisme valencià va ser una ofensa i un blanc continu dels seus atacs. La llengua fou un element considerat retrògrad: la diglòssia va ser una constant al si del republicanisme.